Butlletí dels Museus d’art de Barcelona: Junta de Museus, 1931 – Museu de la Ciutadella

Butlletí dels Museus d’art de Barcelona: Junta de Museus, 1931 – Museu de la Ciutadella

“La col·lecció de teixits del Museu de la Ciutadella és una de les més importants d’Europa” Així parlava en Joaquim Folch i Torres el 1931 en el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona:

FOLCH i Torres, Joaquim. (1931): La sèrie “copta” de la col·lecció de teixits del Museu de la ciutadella. Butlletí dels Museus d’art de Barcelona: Junta de Museus, 1931 -1938, Vol. 1, núm. 5, p.132-140.

Posted in General | Leave a comment

Us apropem a la col·lecció de teixits coptes del Museu Episcopal de Vic.

Us apropem a la col·lecció de teixits coptes del Museu Episcopal de Vic.

La col·lecció de teixits i d’indumentària litúrgica del MEV és una de les més importants de Catalunya i constitueix, des de 2002, ella mateixa un museu dins del museu. S’exposa en un espai independent que permet el control lumínic i climàtic més adequat per a la conservació de les peces. Cal tenir en compte dos apartats: el d’indumentària i ornaments litúrgics, i el de fragments de teixits.

El primer apartat està format per l’aixovar corresponent a la litúrgia. Es fa un ampli recorregut per la història d’aquest aixovar, que comprèn peces des del segle XIV fins al XIX i constitueix un autèntic museu d’història de la indumentària litúrgica.

El segon apartat correspon a la col·lecció de teixits històrics: des del segle IV, amb els teixits coptes, fins al segle XVIII. Alguns procedeixen de reliquiaris; d’altres, d’ornaments de la mateixa catedral, i d’altres, de l’adquisició de col·leccions particulars.

Bibliografia recomenada:
MASDÉU, Costa C; MORATA, García L; MARTÍN, Ros R. (2008): Introducció a la col·lecció de teixits coptes del Museu Episcopal de Vic. Quaderns del Museu Episcopal de Vic, Vol. 2, Pag. 133-150.

El “clavus” era un dels adornaments de la túnica copta que es posava a la seva part baixa o a les muscleres. Podia ser de forma quadrada, ovalada o circular. Aquest és de forma ovalada, vorejat per una orla, perduda en part, de color verd feta amb llanes, amb una decoració de dues línies de lli de color cru que formen meandres, i que en la seva intersecció constitueixen un medalló amb una llebre a l’interior. El fons és vermell amb decoracions d’elements vegetals estilitzats en línies corbes. Té també petits medallons ovalats amb decoració vegetal amb llana verda a l’interior i petits triangles amb branques verdes a l’interior. Al centre hi ha un medalló emmarcat amb llana negra i amb una decoració que vol evocar petits cercles. A l’interior del medalló, que està molt malmès, sobre un fons vermell hi ha el que sembla un bust o un animal quadrúpede, però el seu mal estat no permet apreciar-ho bé. Els petits triangles verds són molt semblants als dels teixits fatimites, cosa que demostra la influència i la interrelació existent a Egipte, en els primers segles de la dominació islàmica, entre els teixits autòctons, anomenats coptes, i els islàmics, fets amb tècnica de tapisseria, ja que els segons eren tècnicament continuadors dels primers i alhora els coptes rebien influències decoratives islàmiques.

Molts dels elements simbòlics més representatius de la formació de l’art cristià son coneguts. El peix, el bon pastor o el colom; però, i la figura del paó?

La figura del paó, la qual ens ocupa, és especialment rellevant per diferents motius, que expliquen l’adquisició de símbols propis d’orient a occident. A partir de l’aparició del cristianisme com a religió.
L’origen del paó és marcadament oriental, pel simple fet de ser una au autòctona del continent asiàtic, introduïda per part d’Alexandre el Gran a territori balcànic. Au nacional de la Índia, on pren diferents significats entorn de la protecció de la guerra i la reialesa; serà a l’antiga Grècia on esdevindrà protectora de la Gran deessa Hera, divinitat del matrimoni i muller de Zeus. Com a símbol Cristià es defineix com la protectora de la Verge Maria i les delícies del paradís. Una de les representacions més usuals apareix l’au – o una parella- bevent d’un calze, o de la font de la vida. Tanmateix flanquejant una representació esquemàtica de l’arbre de la vida.

Posted in General, Peces | Leave a comment

Descubrim !!! una copa del segle II aC. amb Isis i Serapis al Museu de Mallorca.

Descubrim !!! una copa del segle II aC. amb Isis i Serapis al Museu de Mallorca.

Copa hel·lenística del segle II aC, procedent del Turó de les Abelles, a Calvià. La pasta i el vernís són vermellosos, està decorada en el fons amb un relleu que representa els bustos d’Isis i Serapis, dues divinitats hel·lenístiques d’origen egipci que es relacionen amb el cel i amb el sol. La peça es va trobar molt fragmentada i amb mostres de què ja s’havia romput i restaurat des d’antic amb petites gafes de plom algunes de les quals encara es conserven unint distints trossets, el que provaria el valor que els propietaris donaven a la copa.

Posted in MUSEUS, Peces | Leave a comment

El conjunt de peces d’origen oriental de la col·lecció Antoni Vives Escudero al Museu de Menorca: una escultura egípcia i dos alabastre.

El conjunt de peces d’origen oriental de la col·lecció Antoni Vives Escudero al Museu de Menorca: una escultura egípcia i dos alabastre.
(extracte realitzat sobre l’article sencer dels autors referenciats que podem trobar al blog del Museu de Menorca: http://www.museudemenorca.com/es/blog/leer/el-conjunt-de-peces-dorigen-oriental-de-la-colleccio-vives-escudero/1164)

Antoni Vives Escudero (1859-1925) va ser un rellevant acadèmic i col·leccionista que va viure a cavall entre els s. XIX i XX. Entre els seus interessos, destacava per sobre de tot la seva passió per la numismàtica i per la història i l’arqueologia peninsular i balear, camps que va cultivar ja des de ben jove i durant tota la seva vida.
Dins la vasta col·lecció d’objectes que va arribar a atresorar, hi destaca per la seva raresa un petit grup de peces de procedència egípcia i del Pròxim Orient en el qual es centra l’interès del present article. Aquests objectes són entre altres, un fragment d’una escultura egípcia i un parell de vasos d’alabastre.
El col·leccionisme durant el s. XIX i principis del s. XX
Degut a que Vives Escudero va ser un dels principals col·leccionistes de la seva època, és interessant centrar breument l’atenció en els factors que van propiciar l’auge del col·leccionisme decimonònic. Si ens remuntem a principis del s. XIX, es pot observar com la nova burgesia, enriquida a base del comerç, la banca i la pràctica de diferents professions de tipus lliberal, es planteja la compra d’antiguitats tenint com a principals objectius el mostrar-se davant la societat com a persones d’elevada condició social, econòmica i intel·lectual. Aquesta visió del col·leccionisme no divergeix en gaires sentits de la versió aristocràtica del mateix moviment. El col·leccionisme en aquest context doncs, no és més que l’afany d’una nova classe social, que no te avantpassats reconeguts i no procedeix de famílies d’elevat rang en l’escalafó social, de mostrar-se davant la societat com si fossin iguals en estatus que aquells que des de temps immemorials havien gaudit de certs privilegis.
Així doncs, trobem unes col·leccions que es caracteritzen per la seva enorme heterogeneïtat, tant pel que fa a la procedència geogràfica dels objectes que la composen (abastant les cultures de tot el món), com pel que fa al temps (totes les èpoques passades tenen cabuda dins aquestes col·leccions). Els valors que s’emfatitzen en aquests casos són la raresa, l’excentricitat o l’elevada qualitat en la factura de les peces, essent per exemple la bellesa de les mateixes una virtut molt més important que la seva autenticitat. D’aquesta manera es produeix una acumulació d’objectes d’allò més variats, entre els quals no és estrany trobar-hi falsificacions.
Aquesta visió decimonònica del col·leccionisme, sofrirà un canvi important cap a finals del mateix segle. En aquest moment, els canvis polítics i socials propiciaran l’aparició de persones realment interessades en el coneixement científic i la història passada de la nació. En aquest grup s’emmarquen personatges tals com l’il·lustre pintor Joaquín Sorolla, el marquès de Cerralbo, o el propi Antonio Vives Escudero. Aquest col·lectiu centrarà l’interès de les seves col·leccions en la compravenda d’objectes que responguin a les seves inquietuds acadèmiques, per la qual cosa l’afany abans primordial d’aparentar davant la societat, anirà perdent importància. Tot i així aquestes noves col·leccions en alguns casos es nodriran de les antigues, a través de l’adquisició per part d’aquesta gent de peces soltes o de conjunts sencers.

La col·lecció d’Antoni Vives Escudero
Com ja s’ha mencionat anteriorment, Vives Escudero va ser un gran col·leccionista. Ja des de petit manifestà aquest interès amb la creació d’una petita col·lecció de monedes, la qual es convertirà en la primera manifestació de la seva gran passió: la numismàtica.
Tot i així, segurament per pressions familiars o socials, va iniciar els seus estudis superiors en medicina i després en el món dels negocis. Cap de les dues disciplines però el van interessar prou, i finalment es va dedicar a la recerca, centrant-se en la numismàtica i l’art aràbic. D’aquesta forma va obtenir el títol d’arxiver, bibliotecari i arqueòleg, i va escriure nombroses obres entre les que destaquen Monedas de las dinastías arábigo-españolas i La Moneda Hispánica, la qual encara avui en dia és considerada una obra de referència.
Es va establir a Madrid on va adquirir una gran fama com a taxador i comprador de peces i obres d’art, i es va relacionar amb el grup de col·leccionistes, antiquaris, arqueòlegs i acadèmics més importants del moment. A més, va ser membre de vàries institucions tals com el Museo Arqueológico Nacional o la Real Academia de la Historia, entre d’altres.
Quant a la seva col·lecció personal, cal destacar que és una de les més interessants del període, ja que es tracta d’un recull variat que inclou evidentment monedes, però també altres tipus d’obres tals com pintures i gravats, escultures, diferents objectes arqueològics i mostres d’epigrafia que cronològicament abasten des de la Prehistòria fins a l’època moderna.
Quant a la procedència original de les peces d’origen arqueològic, s’ha de dir que s’hi troben objectes sobretot de la Península Ibèrica i les Illes Balears (destacant-se les del període púnic d’Eivissa i de la prehistòria de Menorca), però també hi ha exemplars de la cultura romana, grega, egípcia i del Pròxim Orient.
Un cop Vives Escudero va morir l’any 1925, gran part de la seva col·lecció va ser dipositada al Museo Arqueológico Nacional, i el 1946 els seus familiars van cedir al Museu de Menorca un total de 1809 peces arqueològiques i artístiques i 504 llibres, separates i manuscrits.

El fragment d’escultura egípcia
El objecte de la col·lecció al qual ens referirem té el número d’inventari V.249 i és un fragment d’una escultura de granit negre provinent de l’Antic Egipte, en el qual en època moderna s’hi va realitzar un petit orifici a la part inferior per poder-hi inserir una vareta rígida que alhora aniria encastada a una peanya, amb l’objectiu de poder ser exposat. La part de la peça que es conserva, és el cap de 9’6 cm d’altura del que en origen devia ser la figura de cos sencer d’un home indeterminat, realitzada en un estil tradicional. Evidentment no es pot saber amb exactitud l’altura total de la peça original, però tenint en compte les mesures del fragment que es conserva i fent una comparació del mateix amb altres peces similars complertes, es pot especular que l’altura total podria rondar entre els 50 i els 70 cm d’altura.
Els antics egipcis van desenvolupar un concepte de l’art molt diferent al que tenim avui en dia. L’art existia no simplement per ell mateix, sinó que la seva existència tenia una finalitat i complia una doble missió: havia de ser útil i havia de ser etern. És per això que no hem de parlar d’artistes quan ens referim a les persones que elaboraven les pintures o esculpien les estàtues, sinó que el terme correcte és artesans. Aquests artesans eren continuadors de l’obra de creació que havien iniciat els déus, i per aquest motiu es tractava d’una professió molt ben considerada. Per altra banda, s’ha de destacar també que les obres en general no eren signades, no coneixem noms propis d’artesans que elaboressin les peces, perquè aquestes eren creades en un taller i molt possiblement no era una sola persona l’encarregada de la realització complerta de l’obra, sinó que serien varis artesans els encarregats de formar part en el procés de creació.

Durant més de 3000 anys l’art egipci va conservar tot un seguit d’elements (la cohesió, el factor religiós, la pròpia geografia del país…) que van provocar que encara avui en dia, quan un ull profà en la matèria observa una obra de qualsevol dels períodes en els que es divideix la història de l’Antic Egipte, li sigui molt difícil, per no dir impossible, identificar a quina època en concret pertany. El que sí que sabrà identificar fàcilment però, és que es tracta d’una producció egípcia. Tot i així aquesta unitat en l’art, no s’ha de confondre amb monotonia, ja que dins els paràmetres establerts va existir una certa llibertat de moviments que fan que quan una obra s’observa amb atenció, es puguin veure una gran varietat de detalls.

El cas que ara ens ocupa pertany a l’estatuària de tipus privat, i en ell es pot observar com l’idealisme present en l’estatuària pública (la que representa al faraó i a la seva família), es difumina. És per aquest motiu que en escultures de tipus privat, tot i que evidentment responen als cànons abans mencionats, es poden inferir dosis més elevades de realisme i de delicadesa en la seva factura. Tant és així, que en molts casos el que se’ns presenta és un autèntic retrat del personatge en qüestió, en el qual s’hi han representat de forma fidel els seus trets característics, les faccions del seu rostre, i fins i tot certs defectes físics que aquest pogués tenir.

Totes aquestes característiques, com es veurà a continuació, són ben visibles en el fragment d’escultura egípcia de la col·lecció Vives Escudero que es conserva al Museu. Encara que en l’actualitat, degut al mal estat de conservació de la peça, no es poden apreciar amb molt de detall els trets físics de l’home representat, és molt probable que es tractés del seu retrat, com és habitual en altres exemples d’escultures del mateix tipus. Tot i així, es pot inferir que es tractava de l’efígie d’un home calb o rasurat, amb galtes prominents, de la qual s’han perdut el nas i la part més frontal de la boca, segurament per tractar-se de les parts més delicades del conjunt, tot i així encara podem observar com el rictus de la mateixa és d’un aparent somriure estàtic, fet molt freqüent en l’estatuària egípcia.

A la part posterior del cap, s’hi observa com per sota de la nuca hi arranca una mena de suport que recorreria tota la part de darrere del cos del protagonista. Aquest suport és molt característic en l’escultura presentat-iva egípcia, es tracta d’un element vertical, com una mena de pal de secció quadrangular, que com s’acaba de dir recorria tota la part posterior de l’escultura i acabaria ampliant-se en una mena de peanya també quadrangular sobre la qual hi descansarien els peus. En aparença, aquest element recorda la forma d’un obelisc, amb la part superior en forma de piramidó tallat. La seva funció principal era donar estabilitat a la figura, però en moltes ocasions servia també de suport per a l’escriptura, essent corrent la troballa d’inscripcions en jeroglífic en aquesta part de les peces, com és el cas de la nostra figura. Degut a que només conservem part de la mateixa, no podem saber gaire cosa del que deia aquesta inscripció ja que només es conserva el primer signe jeroglífic el qual, tot i que es troba molt difuminat i és difícil de distingir, representa el déu falcó Horus portant la doble corona de l’Alt i Baix Egipte. Si conservéssim la inscripció complerta, el més segur és que sortiríem de dubtes quant a la identitat del personatge en qüestió, ja que hi apareixeria el seu nom, el qual podria anar acompanyat del seu càrrec o de la professió que va exercir en vida, però malauradament aquesta valuosa informació s’ha perdut.

Tot i així, encara preserva certes característiques que fan considerar seriosament la possibilitat de què ens trobem davant la representació d’un home pertanyent a l’elit. Una de les raons principals que ens porta a fer aquesta afirmació, és que a l’Antic Egipte no qualsevol persona estava en disposició, per manca de recursos econòmics, de poder encarregar la fabricació d’una escultura de cap tipus, i molt menys del tipus que ens concerneix, és a dir, una escultura funerària privada, personal i presentat-iva. Un autèntic retrat.

Un altre dels trets que ens dóna un àpex d’informació sobre l’home representat, és el fet que es tracti d’un home sense cabells. Si ens fixem en aquest detall, podem inferir dues coses: o que es tractava d’un sacerdot, o que es tractava d’un membre de la cort o un alt funcionari. La primera possibilitat es basa en les evidències que tenim sobre els rituals concernents a la pràctica del sacerdoci durant l’Antic Egipte els quals implicaven l’afaitat total del cos, tal i com ens indica Heròdot en el següent fragment (Històries, II, 37, 3):

οἱ δὲ ἱρέες ξυρῶνται πᾶν τὸ σῶμα διὰ τρίτης ἡμέρης, ἵνα μήτε φθεὶρ μήτε ἄλλο μυσαρὸν μηδὲν ἐγγίνηταί σφι θεραπεύουσι τοὺς θεούς.
“Els sacerdots s’afaiten tot el cos cada tres dies, perquè mentre veneren els déus no hi hagi en ells cap poll ni cap altra cosa fastigosa”

A més, s’han conservat peces senceres d’aquest tipus d’escultures, molt similars a la peça de Vives Escudero, que representen sense cap mena de dubte un sacerdot. Tal és el cas per exemple de la figura del sacerdot Harnefer, que va viure durant el s. IV aC, és a dir en el període Ptolemaic, i que es conserva actualment al Metropolitan Museum de Nova York. Es tracta d’una representació de 59 cm d’altura del que va ser el Gran Profeta del déu Amón a Karnak, el temple més important d’Egipte en aquell moment, i lloc on es va trobar aquesta peça. És una mostra més de la pervivència en el temps dels cànons de l’art egipci que s’han mencionat anteriorment, ja que es tracta d’una figura que representa l’home dempeus, en postura rígida, braços estirats a banda i banda del cos, punys tancats i la cama esquerra es troba més avançada que la dreta, per donar sensació de moviment. Al tractar-se d’un sacerdot, porta el cap completament rasurat i un tipus de vestimenta típica dels mateixos, tot i que no exclusiva, el faldellí curt.
La segona possibilitat és molt més etèria, ja que podríem trobar-nos davant un home que simplement era calb i que pertanyia a les més elevades classes socials de la piràmide social egípcia, però sense poder especificar gaire més. Així doncs, podria tractar-se per exemple d’un governador de província o d’un dignatari de la cort, ja que es conserven gran quantitat d’estàtues del mateix tipus que representen aquestes personalitats a diferents museus arreu del món.
Per exemplificar aquesta segona opció fent referència a alguna peça similar que es conservi sencera, tal i com s’ha fet amb el cas anterior, es pot fer menció a la peça conservada al Kunsthistorisches Museum de Viena que representa al visir de la XIII dinastia de l’Imperi Mitjà, anomenat Sobekemsaf. Ens ha semblat interessant triar aquest exemple en concret perquè, tot i la seva altura de 150 cm, una mica més del que devia mesurar l’exemplar del Museu de Menorca, si només en conservéssim el cap, seria extremadament similar a la nostra figura, tant pel material escollit per la seva realització, el granit negre, com per la forma com s’hi han representat els seus trets facials, o fins i tot pel tipus de suport posterior que arranca sota la nuca, amb el piramidó truncat. En aquest cas, el que se’ns presenta és la imatge d’un visir, un integrant de l’elit, el qual es representa amb totes les seves característiques físiques, sense obviar la seva prominent panxa i el cap pelat, possiblement perquè era calb.
Finalment no podem acabar sense fer una menció especial a una tercera possibilitat encara molt més imprecisa, ja que durant la redacció del present treball no s’han pogut trobar paral·lels concrets que exemplifiquin l’ús de l’element que descriurem a continuació.
El fragment de cap de l’escultura a la seva part superior, presenta un forat molt ben realitzat i acabat, completament circular, de poc més d’un centímetre de diàmetre i d’uns pocs centímetres de profunditat que molt probablement és original. Aquest orifici fa pensar que segurament seria el lloc on s’hi encastaria alguna mena d’emblema, probablement de fusta a jutjar per les restes d’aquest material que sembla que s’hi conserven a la part final del mateix. Poc més es pot dir sobre aquest aplic, ja que com hem mencionat no s’ha pogut establir cap tipus d’analogia entre la peça objecte del nostre estudi i cap altra sobre les quals hem investigat.
A mode de conclusió, s’han de mencionar varis aspectes. Com s’ha dit des del principi, el fet de tractar-se només d’un fragment d’una peça que en origen era una escultura de cos sencer, ha dificultat el procés tant d’identificació del personatge representat com de l’establiment d’una cronologia específica. Com s’ha vist, l’escultura egípcia de tipus privat té moltes possibilitats, i per això hi ha molts exemples de diversa índole que es poden trobar fàcilment a qualsevol col·lecció de peces egípcies i que s’assemblen de forma molt precisa al fragment que s’ha estudiat. A més, també ha estat impossible, degut a les pròpies característiques generals de l’art egipci, poder establir amb una certa precisió la cronologia concreta a la qual pertany la peça. S’han pogut trobar paral·lels produïts durant qualsevol període de la llarga història de l’Antic Egipte, i el fet una altra vegada de que no es conservi més que el cap, en un estat de conservació no gaire bo, no ha estat de gran ajuda en aquest sentit.
No voldríem terminar aquest escrit però sense mencionar el fet de que es tracta d’una de les poques peces d’origen egipci que es troba a la col·lecció del Museu de Menorca, tot i que no és l’única.
Vista posterior de la figura on s’hi pot observar el suport en forma d’obelisc truncat que neix sota la nuca del representat. A la dreta s’ha remarcat en vermell el jeroglífic que es conserva inscrit sobre aquest element, que representa el déu falcó Horus portant la doble corona de l’Alt i Baix Egipte.

Vista superior de la peça on s’hi pot observar l’orifici, la funció del qual no s’ha pogut determinar.

 Els dos alabastre
Per acabar de completar l’estudi del conjunt de peces d’origen oriental que formen part de la col·lecció d’Antoni Vives Escudero del Museu de Menorca, s’analitzaran breument dos objectes d’ús més quotidià que també provenen de l’Antiguitat: els alabastre.
Els alabastre són uns recipients de mida petita que van aparèixer a Egipte durant el s.XI aC. Es van utilitzar durant un llarg període de temps, ja que es te constància del seu ús no només al país dels faraons, sinó també al Pròxim Orient, a Xipre i a Grècia. Es tracta d’uns vasets realitzats en alabastre (d’aquí el nom), també conegut com a calcita, una pedra fàcil de treballar que al ser esculpida pot arribar a ser molt fina i translúcida. Aquest material s’utilitzava en la producció no tan sols d’alabastre, sinó també d’altres tipus de vasos, bols o fins i tot amulets. El seu color no sol ser uniforme, i varia del blanc als tons grocs, marrons o ocres, presentant en moltes ocasions vetes dins aquesta gama de colors.
La funció dels alabastre era servir de contenidor per a perfums, olis o ungüents, i la seva forma, tot i que com es veurà pot ser variada, en general és la d’un vas estret i allargat amb boca rodona i base convexa, més ampla que la boca, similar a una àmfora en miniatura.
El primer alabastró al que es farà referència (núm. Inventari: V.230), es conserva sencer i es tracta d’una peça de 22 cm d’alçada i una amplada màxima d’uns 6,7 cm. És un recipient amb base plana, tot i que amb poca estabilitat, sense vora diferenciada, i amb la boca circular. Presenta dues petites protuberàncies, una a cada banda de l’alabastró, amb forma d’orella sense foradar. Al voltant d’aquestes, en ambdós casos i de forma incisa, s’hi pot observar una decoració en forma de trapezi, que devia complir una funció ornamental. Quant a les parets, les quals són prou fines per deixar-hi passar una mica de llum, essent doncs un objecte bastant translúcid, es potdestacarque s’hi observen clarament les diferents vetes ondulades típiques de l’alabastre.
L’altre alabastró de la col·lecció (núm. Inventari V.197) no es troba tan ben conservat, ja que es tracta de varis fragments del que seria una peça sencera la qual en un moment indeterminat, possiblement pel propi Vives Escudero, es va restaurar, però sense completar els espais dels fragments que falten. Tot i així es conserva el perfil complert, i per tant es pot saber com era la peça. En total mesura 13,1 cm d’alçada i té una amplada màxima de 3,9 cm, i presenta el cos estret i allargat, la base còncava i arrodonida, un coll diferenciat més estret i finalment una vora sortint amb llavi pla. Igual que en el cas anterior, aquest alabastró tindria dues petites protuberàncies en forma d’orella a banda i banda, de les quals només se’n conserva una.
Tot i no ser exactament iguals, els dos alabastre complien la mateixa funció, i tant la forma del cos de la peça com la del llavi, responien a criteris totalment pràctics, ja que afavorien l’aplicació del producte que contenia d’una forma molt senzilla: només tombant una mica el vaset, aquest deixava sortir una petita quantitat de líquid en forma de gotes. Concretament l’alabastró amb el llavi pla i ample a més, permetia l’aplicació d’olis sobre la pell d’una forma molt més còmode.

Detall de l’alabastró V.230

Detall de l’alabastró V. 230
Detall de l’alabastró V. 230

Alabastró V.197

AUTORS
Irene Riudavets González. Arqueòloga, Llicenciada en Història per la UB i Màster Interuniversitari en Historia y Ciencias de la Antigüedad (UAM-UCM)
Bartomeu Obrador Cursach. Filòleg, Llicenciat en Filologia Clàssica per la USAL i Màster en Cultures i Llengües de l’Antiguitat (UB)

BIBLIOGRAFIA
JIMÉNEZ-BLANCO, M.A.: El coleccionismo de arte en España. Una aproximación desde su historia y su contexto, a Cuadernos de Arte y Mecenazgo, Vol. 2, ed. Fundación Arte y Mecenazgo, Barcelona, 2013.
GRAYSON, K.:The Royal Inscriptions of Mesopotamia Assyrian Periods 3, Assyrian Rulers of the Early First Millennium BC II (858-745 BC), Toronto – Buffalo – London, 1996.
MANNICHE, L.: El arte egipcio, Alianza Editorial, Madrid, 1997.
MEDEROS MARTÍN, A.: “Antonio Vives y Escudero, coleccionista, arqueólogo y primer catedrático de numismática de la Universidad de Madrid” a C. Ferrando i B. Costa (ed.): In amicitia, miscel·lània d’estudis en homenatge a Jordi H. Fernández. Govern de lesIlles Balears, Eivissa, 2014, pp. 417-431.
MORA, G.: “Arqueología y coleccionismo en la España de finales del siglo XIX y principios del XX” a Recio Martín R. (ed.): Museos y Antigüedades. El coleccionismo europeo a finales del s. XIX. Actas del Encuentro Internacional Museo Cerralbo, 26 de septiembre de 2013. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Madrid, 2015, pp. 8-28.
PADRÓ, J.: Historia del Egipto faraónico, Alianza Editorial, Madrid, 2006.
WILKINSON, R. H.: Magia y símbolo en el arte egipcio, Alianza Editorial, Madrid 2003

Posted in General, Peces | Leave a comment

Centenari del Museu Darder (1916-2016): la primera peça registrada: la mòmia egípcia (Núm. Reg. 1001, Col·lecció Darder, 1916).

Centenari del Museu Darder (1916-2016): la primera peça registrada: la mòmia egípcia (Núm. Reg. 1001, Col·lecció Darder, 1916).

El registre d’entrada de peces a un museu és una eina bàsica, ja que és on queda constància dels objectes que en formen el fons. En aquest registre s’ha de donar un número únic a cada objecte, anotar la data que ingressa al museu, com ha entrat (donació, recol·lecció, dipòsit, compra,…). Això, però, no sempre ha funcionat així, i en el cas del Museu Darder de Banyoles sempre ha faltat aquell inventari inicial que permeti saber quin va ser exactament el fons donat per Francesc Darder a la ciutat.
No va ser fins al 1933, quan es crea la Junta de Museus de Banyoles, que es comença a creure necessari l’existència d’un inventari dels objectes del Museu, especialment després que es produís el robatori d’unes monedes de les que mai més s’ha sentit a parlar. Per fer l’inventari, que per sort s’ha pogut conservar al Museu Darder, es va seguir un mètode no del tot encertat, però que de totes maneres ens permet reconèixer bona part de les peces que hi consten. Primer de tot, es va repartir en tres llibres, de tipus copiador (utilitzat en comptabilitat), en format apaïsat. Només en un hi consta un títol que ens permet datar-los tots tres, com veiem a la foto. A més, el signen dues persones, el veterinari Bramon i el metge Corominas, membres de la Junta, que haurien estat els encarregats de fer el registre, coincidint amb dos tipus de lletra diferent que, com a mínim, es detecten en els diferents apartats. És aquest llibre el que, per deducció, prenem com a primer.
El que van decidir fer per registrat els objectes les persones que formaven la Junta va ser repartir el fons del Museu Darder en temàtiques. Així, l’antropologia va ser la primera, sigui per seguir l’ordre alfabètic, sigui perquè és la que inclou restes humanes o bé perquè un dels signants era metge. O bé, senzillament, perquè per algun lloc s’havia de començar. Al grup de peces se li assigna la sigla ANTR, i els objectes es comencen a numerar a partir de l’1. A la mòmia (falsa) egípcia li correspon el primer registre (ANTR 1). La segueixen les dues mòmies (autèntiques) peruanes, el boiximà i un seguit de còpies de cranis humans. I així fins al registre 212.
En realitzar el registre actual de tots els objectes, a la dècada de 1990, es va utilitzar aquest llistat com a referència per a les peces antropològiques, però numerant-les a partir del 1001, perquè els números més baixos ja s’havien donat a altres peces.
El mateix volum, molts fulls més enllà, inclou el registre dels 32 bolets de paper maixé, inclosos a la secció de Botànica, com era costum antigament, i amb la sigla BOT. Uns minsos inventaris en retolador de minerals i fòssils o un altre en bolígraf d’ocells s’haurien iniciat molt més tard sense una mínima continuïtat.
El segon volum inclou la Malacologia (Mol·luscs), amb només 110 registres, i un llistat més modern de 216 ocells. El tercer i últim volum registra 182 mamífers (ZOO), amb abundants espais en blanc que segurament corresponen a exemplars sense identificació i desconeguts per part del registrador. Potser aquí es van començar a desanimar els voluntaris registradors, que no coneixien prou bé els temes que havien de tractar ni tampoc tenien prou informació de les peces, quedant una important part del fons per registrar.
El que sí cal reconèixer a les persones que van iniciar aquest registre és que posessin etiquetes amb aquesta numeració en els objectes, i que s’utilitzés per fer-ho una cola prou bona com perquè moltes d’aquestes ens hagin arribat a l’actualitat en força dels objectes, encara que malauradament no en tots. Aquesta simple etiqueta, amb la mateixa cal·ligrafia dels llistats, ha permès d’alguna manera datar uns quants dels objectes de les col·leccions primigènies del Museu Darder.

Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del Museu Darder. Espai d’Interpretació de l’Estany

Posted in MUSEUS | Leave a comment

Visitar la Casa Museu Amatller a Barcelona. Hi heu pensat ?

ANTONI AMATLLER, FOTÒGRAF VIATGER

A més d’ocupar de la direcció del seu negoci, Antoni Amatller va trobar temps per conrear altres activitats. Va ser un apassionat de la fotografia . Gran viatger, anava sempre acompanyat de la seva càmera, de manera que pot ser considerat com un dels pioners del turisme fotogràfic. Els seus objectius van capturar imatges de gran part de les capitals europees i d’altres destinacions, com Egipte on el 1909 va recorre sencer, des d’Alexandria fins Khartum.
Així es va iniciar en una nova afició, la del col·leccionisme de vidre antic, afició que li proporcionaria nous al·licients en els seus viatges, com ho demostren les adquisicions realitzades a Assuan. Com a persona intel·ligent que era, no va trigar a assessorar-se per un gran entès en la matèria, Mn. Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), conservador del Museu Episcopal de Vic, establint així uns vincles, que encara perduren, entre la institució vigatana i la Casa Amatller.

Posted in General, MUSEUS | Leave a comment

L’aríval del Museu-Arxiu Víctor Català de L’Escala.

L’aríval del Museu-Arxiu Víctor Català de L’Escala.

Es tracta d’un flascó de faiança procedent probablement de necrópolis, trobat a Empúries per Caterina Albert. Ara és depositat al Museu – Arxiu de l’Escala que duu el seu nom. Anomenats “figueretes” pels primers arqueòlegs per la seva semblança al fruit de la figuera, és un Aríbal fabricat al delta del Nil, a l’antiga Pi-emroye amb una cronologia entre VI-V aC.
Bibliografia:
TRIAS DE ARRIBAS, G. (1967-68): Cerámicas griegas de la Península Ibérica. The William L. Bryant Foundation. Valencia. P 42, nº 35, lám. VI, núm. 5.

Posted in Peces | Leave a comment

La col·lecció teixits coptes donació d’en Ramon Roca i Puig

Els teixits coptes de la col·lecció Roca-Puig de Montserrat presenten una interessant varietat tant tipològica com cronològica i estan dotats d’una decoració iconogràfica molt rica

Els teixits coptes son testimonis de les cultures que han habitat a Egipte entre els segles III aC. i XII dC . Copte, en grec (Ekiptos), vol dir egipci, i es que en cada període de la historia d’Egipte entre aquests segles, l’art copte ha anat adaptant i integrant els elements característics de les diferents cultures: els grecs, els romans i els primers cristians, i finalment els musulmans.
La cultura copta ha perdurat al llarg dels segles a traves de diverses expressions com l’arquitectura, la ceràmica, l’escultura, els papirs o els elements funeraris. L’Abadia de Montserrat es depositaria d’aquests testimonis procedents de la col·lecció de teixits coptes que el Dr. Roca Puig (1906-2001) va llegar el 1998 a la mateixa.
La col·lecció Roca Puig consta d’uns dos-cents fragments de teixits on s’hi poden observar nombroses decoracions ornamentals. Aquestes peces van ser adquirides a Egipte, l’any 1954. L’objecte d’estudi del Dr. Roca Puig no eren els teixits coptes, sinó els papirs, dels quals en va publicar nombrosos estudis. L’adquisició dels teixits li va servir per tenir un reflex de la moda i els costums d’una època marcada per la progressiva cristianització del mon antic, de la qual els papirs n’eren ja un bon testimoni.
Els teixits coptes de Montserrat presenten una interessant varietat tant tipològica com cronològica, estan dotats d’una decoració iconogràfica molt rica, des del naturalisme expressat amb la fauna nilòtica, l’abstracció de les representacions mitològiques i la simbiosi amb els repertoris cristians. Conflueixen en aquestes produccions tèxtils els elements intrínsecs de les cultures romana, bizantina i islàmica, amb els quals conviu el cristianisme. Aquesta capacitat de convivència es pròpia dels primers segles de l’era cristiana. Els teixits en son una mostra, però també ho son la ceràmica i la resta de materials que componen els dipòsits funeraris dels coptes.

En Ramon Roca i Puig

Ramon Roca Puig (1906 – 2001) nasqué a Algerri, a la Noguera, l’any 1906. Amb només tres anys tota la seva família es mudà a Arenys de Mar on hi cresqué sota el context cultural d’una Renaixença catalana en auge. Gràcies a aquest fet, entrà en contacte amb nombrosos estudiosos il·lustrats.
Estudià llengües clàssiques, filosofia i teologia. Durant la Guerra Civil s’exilià a Bèrgam. Itàlia, on aprofità per seguir estudiant. Allà conegué el professor Aristide Calderini, qui el portà a descobrir el que seria la seva gran passió: els papirs. N’adquirí una gran quantitat i el 1952 creà la Fundació Sant Lluc Evangelista, dedicada a l’estudi d’aquests manuscrits.
Gràcies als contactes que va poder anar cultivant, va viatjar a Egipte i va adquirir in situ nombrosos papirs antics a més a més d’una col·lecció de fragments de teixits coptes que l’ajudarien a contextualitzar gran part d’aquesta època.
Adquirir la col·lecció de teixits coptes no va ser una empresa fàcil, ja que el transport d’aquestes peces va patir nombrosos entrebancs i retards duaners.
Els anys anaven passant i el Dr. Roca Puig no tenia a qui deixar tot el seu llegat. Nombroses universitats internacionals li oferiren un lloc per deixar les seves col·leccions, però ell no les volia treure del país. Es deixà aconsellar per amics i familiars i finalment, el 1998, ho portà tot a l’Abadia de Montserrat. Les seves col·leccions foren perfectament acollides i integrades, ja que des de 1928 el monestir comptava amb un fons arqueològic notori recopilat pel monjo Bonaventura Ubach. A Montserrat, el Dr. Roca s’hi quedà fins la seva mort, l’any 2001.
El pensament tant del Dr. Roca com del P. Ubach ha propiciat que avui en dia Montserrat compti amb unes col·leccions arqueològiques excepcionals, formant un espai únic a tot Europa.

Bibliografia:
AMICONE, Elvira D’. (2013): Antic Egipte i teixits coptes de Montserrat : històries d’arqueologia i d’homes de fe. Imatges en el teler. Catàleg de l’exposició sota el mateix títol organitzada conjuntament per la Fundació Abadia de Montserrat 2025 i la Fundació Crèdit Andorrà amb la col·laboració del Comú d’Escaldes-Engordany, dins del Projecte COPTICA TEXTILIA Roca-Puig. Fundació Crèdit Andorrà, Andorra la Vella.

Posted in General | Leave a comment

Trobem una nova “figuereta”, un nou Aríbal de Naucratis

Trobem un nou aríbal procedent de Pi-emroye al Museu d’Art de Girona.

Es tracta d’un flascó de ceràmica vítrea, petit amb una nansa per portar penjat amb una corretja, fets per contenir olis perfumats que feien servir els homes al gimnàs. Anomenats “figueretes” pels primers arqueòlegs per la seva semblança al fruit de la figuera, és un Aríbal procedent del delta del Nil, a l’antiga Pi-emroye amb una cronología entre 525-475 aC. dipositada actualment al fons del Museu d’Art de Girona amb el numero d’inventari: 3306.
Bibliografia:
TRIAS DE ARRIBAS, G. (1967-68): Cerámicas griegas de la Península Ibérica. The William L. Bryant Foundation. Valencia. P42, nº33, lam.VI 3.

Posted in Peces | Leave a comment

La col·lecció Mariano Cano Abellán es queda Barcelona.


La col·lecció Mariano Cano Abellán a Barcelona.

La col·lecció egípcia Dr. Mariano Cano, fou adquirida i resta exposada al Museu Egipci de Barcelona per voluntat expressa dels seus hereus, perquè romangui a la ciutat de Barcelona.
A mitjans dels anys 50, el Dr. Mariano Cano Abellán (1917-1991) va estar al Caire per a completar els seus estudis sobre medicina tropical. Gran apassionat de l’art va aprofitar la seva estada a Egipte per endinsar-se en la historia i les cultures del país. El seu profund interès per l’art antic el porta a formar una petita col·lecció de peces adquirides en diferents antiquaris d’El Caire i de Luxor.

Les 17 peces estan acompanyades d’una sèrie de fotos en blanc i negre de l’època de cadascuna, en els reversos, escrits a mà amb ploma i francès i amb la descripció i signatures de Monsieur Phocion, i segells, figuren els certificats d’autenticitat en el moment de la compra, fets pel antiquari grec xipriota Tano Antiquities gallery (El Caire) i hi ha altres d’en Sayed Molattam (Luxor). Es poden consultar a la Biblioteca del Museu Egipci de Barcelona.

En els anys cinquanta, el doctor Mariano Cano va viatjar a Egipte amb un amic de Barcelona que patia de esquistomatosis -també anomenada bilharzia o bilharziasis-, malaltia parasitària bastant habitual provocada per un cuc i que s’adquireix comunament a banyar-se en aigües infestades dels cargols que són els reservoris naturals de les larves del paràsit. En aquesta època la malaltia -endémica a Egipte i altres països en vies de desenvolupament- era poc coneguda a Espanya i el viatge tenia com a objectiu que el metge aprengués a tractar-la i guarís al seu amic, que l’havia contret durant les seves caceres a l’Àfrica. Cano va passar tres mesos al Caire estudiant medicina tropical amb els professors Naguib Makar i Fouad Z. Boutros i va ser durant aquesta època quan es va enamorar d’Egipte i de les seves antiguitats.
Mariano Cano en el interí va reunir una interessant col·lecció d’antiguitats adquirides als antiquaris locals.
La compra de peces, llavors, de l’Antic Egipte era completament legal i ho va seguir sent fins a 1979. Cano, instal·lat en el luxós i tradicional hotel Shepheard del Caire, es dedicava a visitar els antiquaris, especialment la Maison d’Antiquetés de la família grecoxipriota dels Tano, que funcionava al carrer d’Ibrahim Pasha (després Goumhoria) des de 1870, quan la va obrir Marius Panayiotis Tano, i regentava aleshores Phocion J. Tano. La família havia subministrat antiguitats fins al Louvre.
Totes les peces de la col·lecció estan proveïdes del seu certificat d’autenticitat i acompanyades d’una foto en blanc i negre i una descripció escrita a mà, amb ploma, en francès, per Monsieur Phocion, un material complementari de molt sabor romàntic que també ha adquirit el museu. Durant la seva estada al Caire i les seves visites a Luxor, el metge va estar ocasionalment acompanyat per la seva dona -en l’adjunta fotografia veiem a tots dos, elegantment vestits per al sopar i atesos per nubis amb túnica i fez.
La manera en què la col·lecció Cano ha anat a parar al Museu Egipci és, part de la “bonica història”. El metge va instal·lar la seva col·lecció a casa de Barcelona com un petit museu i no com un element decoratiu. En morir el 1991, la família es va plantejar de fer amb la col·lecció. “El 90% de la gent hauria venut les peces per separat a les cases de subhastes internacionals, és el més rendible. Però no van voler que es disgregués la col·lecció tan estimada pel seu propietari i es van posar en contacte amb La Fundacio Clos “. El museu no tenia pressupost per adquirir les 17 peces al preu que sens dubte obtindrien en subhasta. “No obstant això van preferir que es quedés la col·lecció a Barcelona i no es perdés la memòria de l’esforç i la passió col·leccionista del doctor”. Generositat poc pròpia d’aquests temps que pot qualificar-se de “acte culturalment heroic”, d ‘algú que aposta desinteressadament per la ciutat”.

Posted in General, Peces | Leave a comment