Regirant per els museus catalans, en la recerca de objectes/documents de procedència egípcia o de manufactura egipticiant, trobem ben determinat, que la major part del que ha estat motiu de comerç o intercanvi, ha arribat a nostres terres d’antic mitjançant els navegants fenicis i grecs, i ho ha estat des d’Eivissa i Nàucratis.

Nàucratis – Nokradj

Podem arribar a fer un ferm paral·lelisme, entre la nostra Empúries creada per el Foceus al costat dels assentaments ibers dels Indigets, de l’encara no trobada Indika i aquesta Nàucratis, (en grec Ναύκρατις, Naúkratis), també una emporion (comerç) i també aixecada al costat d’una antiga població indígena; en aquest cas l’egípcia Nokradj.

Aquesta antiga vila d’Egipte, situada a la ribera esquerra de la branca canòpia del Nil, uns 80 km al SE d’Alexandria i prop de Sais, correspon a l’actual Kawm al-Ǧu’ayf ( Kom Gi’eif), lloc propers als pobles d’ el-Nibeira i el-Niqrash. El seu nom egipci era Pi-Emroye (Pr Mryt), en egipci “la casa del port”. Fundada vers el 650 aC pel faraó Psamètic I (va regnar entre el 664 i el 610 aC) i pels milesis, no es desenvolupà plenament fins al regnat d’Amasis II (570-526 aC), de la dinastia XXVI, el qual hi concentrà el comerç grec d’Egipte i li concedí l’autonomia al estil ciutat/estat, una Polis. Vila grega per excel·lència, era una ciutat oberta a tots els grecs i a comerciants d’altres llocs. El santuari comú era l’Hel·lènion, dedicat a tots els deus grecs, i en torn del santuari es van agrupar gent de dotze ciutats: Quios, Teos, Focea, Clazòmenes (les quatre jòniques), Mitilene (eòlia), Rodes, Halicarnàs, Cnidos i Faselis (dòriques). Aquestes comunitats formaven la ciutat com a barris amb autoritats pròpies. Si sumaren ciutadans de Miletos, Samos i Aigina però aquest darrers no varen participar en la construcció del temple. Els Egipcis que mai es barrejaren també tenien el seu districte.

Mapa de la Mediterrània Oriental mostrant Nàucratis i les seves ciutats fundadores. Dibuix Kate Morton i Ross Thomas.

Plànol de les restes excavades de Nàucratis, en funció dels treballs de Petrie, Gardiner i Hogarth

La nova Polis exercí un monopoli sobre els productes egipcis exportats a Grècia, (blat, fonamentalment) i sobre els d’aquest país vers Egipte (argent, sobretot). Nectaneb I imposà una taxa del 10% sobre les transaccions de mercaderies que es fessin a Nàucratis per afavorir el temple de Neith a Sais (Estela de Nàucratis).

La troballa més significativa de Naucratis és l’estela de la Dinastia XXX de Nectanebo I, un dels últims faraons veritablement egipcis. Les talles perfectament conservades en el deixant de Naucratis (ara al Museu Egipci del Caire) anuncien un decret del rei de pagar un impost d’una desena part de tots els béns de Naucratis en la seva hisenda en benefici del temple de Neith en Sais.

Sota els Ptolemeus era la principal estació en el viatge pel Nil de Memfis a Alexandria, i també per terra entre Pelusium i Alexandria. Formava part administrativament del nomós de Sais (Sap-meh, V del Baix Egipte)

Però no sols canalitzava mercaderies, Nàucratis també produí alguns bens d’exportació popular. Això es especialment cert en els alabastres, ampolles petites i afusades, amb el fons rodó i el llavi ample i pla, que solien contenir perfum egipci, fets amb pedra calcària, de la producció dels quals Petrie va trobar nombrosos cors de trepant rebutjats en les seves excavacions en el lloc en 1886 i per suposat escarabats i amulets de pisa, produïts en el lloc en VI aC.
Les figuretes de terracota i làmpades produïdes en Nàucratis, per contra, semblen que s’han realitzat principalment per a consum local o regional. La seva producció sembla tornar a l’època arcaica i és confirmada per les troballes dels motlles (encara que des d’èpoques posteriors), amb els estàndards de producció comparant o raonablement bé amb productes d’altres àrees.
La ceràmica, també va ser localment produïda, almenys des del segle VI aC endavant. Entre els primers exemples conservats hi han peces pintades en estil grec, mentre que més endavant en una versió local amb llim del Nil (negre marí o ware)
Un terrissaire de Nàucratis és esmentat en un papir ptolemaic, aquest es refereix a la presència de molts terrissaires a la ciutat, així com a una porta anomenada Keramike. Mentre que una àmfora pintada parlava del taller d’un terrissaire arcaic de Nàucratis i de la no llunyana Dafana, no hi ha signes, almenys fins a la data que suggereixin que les mercaderies produïdes localment foren àmpliament distribuïdes, en tot cas com a fet excepcional, si els de qualitat, com fa referencia en Athenaios: La producció local de copes excel·lents (kylikes), de color perquè sembli plata i té la forma phialai amb una base àmplia i quatre nanses (orelles), es destaquen com una raresa inexplicable.
Decaigué arran de l’apogeu d’Alexandria i el fet que Egipte estigués governat pels làgides grecs, esdevenint en decadència sota el poder romà.
Fou excavada per F. Petrie el 1884. Hom hi ha trobat diversos temples (a Apol·lo, Afrodita, Hera, etc) i l’Hel·lènion, abans dit.

Petrie va descobrir Nàucratis i excava parts d’aquest lloc únic a 1884-5, seguit per A Gardiner el 1899 i DG Hogarth durant els primers anys del segle XX. Les recerques més recents i les excavacions al sud del lloc s’han realitzat pels arqueòlegs americans A Leonard i Coulson W durant finals dels setanta i principis dels vuitanta. Quan Petrie va visitar per primera vegada Nàucratis, la zona al sud del lloc Kom Gi’eif, consistia en un gran monticle de 400m per 800m, llavors en mal estat, però ara totalment aplanat i negats. A l’est d’aquest una paret ens inspira el gran tèmenos tancat del temple principal de la ciutat, pensat per estar dedicat a Amón i Thoth. El recinte també contenia una gran plataforma, almenys 15m d’altura, que es pot haver utilitzat per a fins militars o administratius.
Heròdot, qui va visitar Nàucratis durant el segle V aC, ens diu que el lloc era “donat als grecs per Ahmose II” que va governar des de la capital de la dinastia XXVI Sais, 16km al nord-est, encara que un petit assentament d’estrangers probablement van existir a Nàucratis abans d’aquest temps. Es van fer donacions de terres als comerciants grecs que no desitjaven viure permanentment a Egipte, i se’ls va permetre establir altars i santuaris als seus propis déus. Ceràmiques que daten de l’època coríntia és la ceràmica grega més primerenca trobada en el lloc i això confirmaria el relat d’ Heròdot, els ciutadans de Milet i altres comunitats gregues eren les més influents durant els períodes persa i Saite. El comerç va ser regulat per la llei egípcia i subjecte als impostos pagats als reis Saites i sembla que van consistir en matèries primeres de luxe mediterrani com l’oli d’oliva i argent a canvi Blat de moro egipci, lli i papir.
Cap a l’extrem nord del lloc van haver-i tres temples dedicats a Dioscuri (fills de Zeus) , Apol·lo, Hera, construït en estil hel·lenístic i cadascun dins del seu propi recinte sagrat, construïts a primers del segle VI AC. Aquí Petrie va trobar restes de columnes jòniques del temple d’Apol·lo i encara hi ha algunes restes existents dels monuments grecs, encara que ara estigui en mal estat. Un petit santuari d’Afrodita es va trobar més al sud.
Diversos vots han estat recuperats al voltant dels santuaris, inscrits amb dedicatòries a deïtats gregues de la ciutat. Alguns d’aquests van ser donats per coneguts personatges de la història, incloent un fragment d’una tassa gravat amb el nom d’Heròdot mateix. El centre del lloc contenia la ciutat principal, amb moltes cases construïdes durant el període ptolemaic. Va ser en aquesta zona que Petrie va trobar un taller de pisa que havia produït objectes tant egipcis con de grecs, incloent nombrosos escarabats vidriats datats en el regnat de Psamètic. Moltes monedes gregues de plata i bronze han estat trobades durant l’excavació del lloc, les monedes úniques conegudes de l’Egipte faraònic, encara que probablement no varen circular en aquell temps com mostren la majoria d’elles per les seves perfectes condicions de conservació.

La ciutat de Nàucratis ha demostrat ser la font millor documentada que tenim de la relació entre Grècia i Egipte durant l’últim període faraònic.

Els arqueòlegs que més recentment han treballat al lloc, han estat els americans W. Coulson i Leonard A., fundant “El projecte Naucratis” el 1977 realitzant excavacions en 1977-1978 i més estudis i excavacions al sud del lloc des de 1980 a 1982 (sota els auspicis del centre de investigació nord-americana a Egipte). lamentablement van trobar el Santuari original del nord en una secció submergida sota un llac format per la capa freàtica ressuscitada i aproximadament a 15 metres de profunditat. Aquesta part del lloc queda sota l’aigua avui fent la feina més difícil si no impossible.
L’èmfasi dels antics excavadors en les estructures religioses a costa dels barris comercials i domèstics no ha permès estudiar i conèixer amb profunditat el caràcter mercantil de l’antiga Nàucratis, la faceta de la seva història primerenca que la va fer tan excepcional, en canvi han patit molt menys les seqüències històriques posteriors, com els períodes hel·lenístics i romans.

També descoratja la destrucció causada per la població local en el lloc. (Ja en el temps de Petrie prop d’un terç del lloc de Nàucratis havia estat excavat pels agricultors locals per al seu ús com a fertilitzant per l’alt contingut de fosfats (sebakh) per a els seus camps) i es pot dir que dins dels 100 anys transcorreguts , l’espai oriental ha estat totalment destruït.
La barrera de l’alta capa freàtica ha fet impossible trobar una mica més del període Ptolemaic.

La darrera conclusió de Hogarth fa convenir que el “gran tèmenos” de Petrie era en realitat un edifici egipci i que de fet tota la secció sud de la ciutat semblava ser no grega.

Font principal:  British Museum – Naukratis: Greeks in Egypt