Eivissa. I-Busim

Eivissa.   I-Busim

 Avui parlarem un xic, de la pitiüsa Eivissa, origen d’una part important del material arqueològic dipositat a nostres museus, manufactures d’imitació amb un caràcter egipticiant clar, objectes de comerç, amb les finalitats de ser símbols de prestigi, religiós o com a talismans. Les seves descobertes ho han estat molt poc en habitacions i freqüentment en ambients funeraris com a necròpolis.

 Prehistòria i edat antiga

Fins als anys 70 del segle XX es va pensar que l’illa d’Eivissa hauria estat deshabitada abans de l’arribada dels fenicis el s. VIII aC. Però l’aparició de les pintures rupestres de la cova de ses Fontanelles, junt a l’existència del monument megalític de Ca Na Costa a Formentera van fer que aquesta opinió canviés. Amb tot, actualment s’especula amb com hauria estat la població prehistòrica illenca ( Pretalaiòtica 1300 aC.) ja que no se’n sap res i en tot cas, sí se sap que no eren baleàrics com els habitants de Mallorca i Menorca creadors de la cultura talaiòtica.

Poblat Sa Caleta

Els fenicis arriben a l’illa el s. VIII aC,[1] a la que anomenen i-busim (illa del pi)[2] i s’estableixen al poblat de sa Caleta (del qual en queden restes arqueològiques). El 654 aC funden la ciutat d’Eivissa al Puig de Vila i estableixen la seva necròpoli al Puig des Molins, que té més de 3000 hipogeus.

Necròpolis Puig des Molins

Normalment els fenicis establien colònies a la costa per a comerciar amb els pobles indígenes però no ocupaven el territori de l’interior. Això no ocorre a Eivissa, que va ser fortament poblada pels fenicis i que presenta restes importants a molts punts de l’illa. Destaquen els santuaris de s’Illa Plana i la cova des Culleram. L’illa, sense recursos naturals llevat de les salines que ja es comencen a explotar, presenta gran valor estratègic i és comercialment molt important. Els fenicis posen a l’illa el nom de i-busim que significa illa del pi, i els grecs pityussa,.[2] Va passar al control de Cartago al segle V aC. La població púnica va ser important doncs s’han trobat 4000 tombes púniques al cementiri de Puig de Molins.

Durant la Segona Guerra Púnica (darreries del s. III aC) Eivissa passa a mans de Roma mitjançant pacte i rep l’estatus de federada. Fins a època imperial conserva els costums i tradicions i la seca amb moneda pròpia.

 Importància

Dins de la colonització fenícia del Mediterrani, Eivissa, va ésser una escala fonamental des de les metròpolis d’orient i com a tal el poblament per part dels fenicis de l’illa va constituir una fita molt important per al desenvolupament del poble fenici, i amb el concurs del comerç, l’escriptura i cultura fenícies comportaren l’entrada de l’illa d’Eivissa en la modernitat, deixant enrere els segles d’oblit i ostracisme. Amb l’establiment eivissenc, els fenicis varen controlar tot el Mediterrani occidental i els accessos a l’estret. A més de contar amb una posició immillorable per comerciar amb els indígenes del litoral e interior dels actuals països catalans. Això últim queda demostrat per la gran quantitat de material fenici aparegut a les costes peninsulars des dels saladars (Múrcia) fins a la zona de Castellar (Catalunya).

 Parlem del noms de la nostre Eivissa:

YBSHM segons es creia aquesta inscripció volia dir a les llegendes de les monedes eivissenques a partir del segle II aC. I en escriptura púnica: Illa de Bes. Però no es així de cert.
I-Busim illa del pi segons els Fenicis
Pitiüsa segons els grecs, deia Diodor que abundaven els pins
Ebusus en període romà correspondria al nom del port de la colònia ebussitana, dient-li Insulae Pityusae doncs a diferencia de les illes majors de Menorca i Mallorca, les anomenades Gimnèsies no tenien poblament indígena o talaiot.

 Visiteu:  http://www.maef.es/images/pdf/elmuseu.pdf

  • Ayuso Guerrero, Víctor M.; Gornés, Simó. Colonización humana en ambientes insulares: interacción con el medio y adaptación cultural (en castellà). Universitat Illes Balears, 2000, p.226. ISBN 8476326009.
  • del Tura Bolòs, Maria. Història agrària dels Països Catalans: Antiguitat. Edicions Universitat Barcelona, 2005, p.187. ISBN 8447528952.