Es una qüestió recurrent entre els egiptòfils, voler saber si avui en dia encara hi ha rastre en els nostres noms propis que utilitzem, dels que a l’antiguitat els egipcis utilitzaven, alguns treballs o estudis hi han, amb pocs resultats certs, avui en parlarem d’un.

Onofre > Osiris : wnn-nfr > Unnenefer > Onofre.

Onofre o Onoufrios ( grec : Ὀνούφριος, l’egipci : significat Wnn-Nfr  “El-que-és-perfecte” ), epítet del déu Osiris, venerat com Sant Onofre, tant a l’ Església Catòlica Romana com a les Esglésies orientals catòliques ; com a Venerable Onofre a l’església Oriental Ortodoxa (Russa) i com a Sant Nofer l’anacoreta a l’ortodòxia oriental (Egípcia).
Visqué com un ermità al desert del Alt Egipte, a la Tebaida, en els segles quart o cinquè.
La seva onomàstica es recorda el 12 juny, Sant Onofre, anacoreta.

Quadre d’Albrecht Dürer, ca. 1504 (Bremen, Kunsthalle)

Hagiografía
Sant Onofre (* voltants de 320 a Etiòpia, † entorn de l’any 400 potser a Síria) és un sant molt honorat i recordat avui en dia pels cristians coptes, i venerat també pels catòlics. És conegut com un dels Pares de l’erm i la seva festivitat se celebra el 12 de juny.

Pel que sembla Sant Onofre va ser fill d’un rei egipciac o abissini i que va viure al segle IV. El diable va aconseguir que el seu progenitor el lliurés a les flames com a prova de si era o no fill d’adulteri. Onofre, igual que el profeta Daniel, va resultar il·lès.

Ja de nen va entrar en un convent de la Tebaida Egipciaca (monjos que vivien al desert). D’adult va abandonar el cenobi i va marxar a viure d’ermità. La tradició relata que una lluminària el va acompanyar en l’itinerari cap al que seria la seva ermita. Només menjava dàtils i aigua. Com vestimenta únicament posseïa els seus propis cabells i fulles de palma o herbes del desert entreteixides. Un àngel li donava pa diàriament i els diumenges també la comunió. Va sobreviure d’aquesta manera durant 60 anys.

Pafnuci va ser deixeble seu i en una de les seves visites als eremites, el va trobar en un estat deplorable de salut amb el seu cos deformat, barba canosa i cabells de gran longitud; li va fer companyia fins que va morir a les poques hores per, després, relatar com era aquest tità de la penitència encarat amb els pecats de l’orbe. Pafnuci posar per escrit la vida i obres de sant Onofre.

La tradició afegeix que quan va morir un cor angèlic li va rendir honors i lloances.

Sant Onofre en una esglesia del Cairo

Iconografia
Se’l representa com un sant proveït de llargues barbes i embolicat en els seus propis cabells. També pot aparèixer situat al desert, de vegades al costat d’ell apareixen: la regla de sant Antoni Abat, el crani i la creu que presidien les seves meditacions, la palmera dels dàtils amb els que s’alimentava i fins i tot una alforja (símbol de les racions que mai li van faltar).

Bibliografia Onomàstica egípcia

Les representacions del sant, tant en retaules, pintures i d’altres sovinteixen a la Mediterrània, però no tant les ermites, esglésies o capelles advocades al nostre protagonista, fem-hi una volada per les que he pogut saber ubicades a occident de la mar, concretament als Països Catalans.

Altra dada.- L’eremitori de Montserrat estava dividit en dues zones : Tebes ( amb les ermites de Sta. Magdalena, Sant Onofre, Sant Joan, Sta. Caterina i Sant Jaume ) i la Tebaida ( amb Sant Salvador, Sant Benet, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes ) amés hi ha la regió del Tabor, que era la més allunyada amb les següents ermites : Sant Jeroni, i Sant Anton.

  • Barniol López, Montserrat – El culto a San Onofre en Cataluña durante los siglos XIV y XV.- El culto a los santos, 2008-01-01, ISBN 978-84-89788-71-8, págs. 177-190.