Antoni Amatller.
Empresari i Viatger. El Xocolate, la Fotografia, Egipte i 1909.
En la meva auto implantada tasca de la recerca d’Egipte en el meu país, hi ha vegades que ets sorprès per la realitat, per les arrels dels nostres avant passats, per la pròpia historia, historia que han forjat les persones y no els llibres ni els politics ni l’esdevenir, si no, exclusivament les persones.
Al famós Passeig de Gracia de la meva ciutat, Barcelona, els turistes majoritàriament orientals es desfan sota la calor fen fotografies a edificis de la burgesia del segle XIX, època denominada noucentista, en que la arquitectura, el disseny i la simbiosis dels materials natura/modernitat guiaven els arquitectes com en Gaudi, forjador de la nostra Sagrada Família, (que serà elevada a basílica en la propera visita del Sant Pare a Barcelona), un estil que es una mescla entre el Gòtic Català i el Flamenc.
Exterior de la casa Amatller
I així es, com la Pedrera, la casa Batlló, la casa Lleó Morera i d’altres son admirades per fora i per dins, però un dia un servidor va voler saber una mica mes del burges precursor de la casa Amatller, edifici que fa casi cantonada entre els carrers d’ Aragó i Passeig de Gracia. Edifici obra de l’arquitecte,(i admirat arqueoleg) Josep Puig i Cadafalch [1], entre els anys 1898 i 1900.
Josep puig i Cadafalch pintat per el Ramon Casas
Qui era aquest senyor, senyor en tots els sentits, d’arrel i manera de ser. Qui era Antoni Amatller i Costa.
Nat a Barcelona, 1851-1910) fou un empresari català. Era nét de Gabriel Amatller, originari de Molins de Rei que va instal•lar vers el 1797 una fàbrica de xocolata artesanal al Born (Santa maria del Mar), Xocolates Amatller, i fill d’Antoni Amatller i Ràfols.
Després de tornar d’un viatge d’estudis a França i Suïssa, va traslladar la fàbrica a Sant Martí de Provençals i va modernitzar la producció seguint els models europeus, controlant la qualitat de les plantacions de cacau de Cuba. També va introduir els cartells i els cromos com a tècnica de publicitat del seu producte, encarregant el disseny a artistes com Ramon Casas, Apel•les Mestres i Alphonse Mucha, a qui li va encarregar el cartell del centenari.
Va combinar aquesta activitat amb el col•leccionisme i la fotografia. Era propietari de la col•lecció privada espanyola més important de vidre romà i vidre decorat. Fou membre de l’ Association Belge de Photographie de Brussel•les i va obtenir molts premis de fotografia, tot destacant en el retrat i fotografia costumista. va fer reportatges dels viatges que va fer a Tànger, Egipte, París i viatjà amb l’Orient Express.
A la Casa Amatller, actualment hi és la seu de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, creat per la seva filla Teresa Amatller i Cros.
Que es, el que mes ens interessa d’aquesta historia ?
Doncs que Antoni Amatller com a precursor dels inicis de la fotografia, va viatgar a Egipte, ara fa 101 anys, i ens va portar unes imatges, unes empremtes de vida, que he tingut el privilegi de veure i tocar (els originals) a la que va ser casa seva. En les instal•lacions del que es ara la Biblioteca.
D’algunes he pogut treure copia, d’altres estic esperant me les trametin. Us les aniré penjant de tant en tant.
Però no us penseu que aquí acaba tot, preeminent fotògraf, es va portar des de Egipte, algunes mostres de la seva cultura, cosa fàcil, en aquells temps, no son moltes, son bàsicament amulets tipus escarabeus.
Uns estan dipositats al museu Episcopal Diocesà de Vic, d’altres estic a la recerca del lloc on estan actualment.
[1] Josep Puig i Cadafalch Biografia:
Nascut a Mataró (El Maresme) el 1867.
Sent encara estudiant, va entrar en 1887en al Centre Escolar Catalanista i va formar part del grup de la Renaixença (Renaixement) i es va posar a treballar a la seva ciutat natal.
Més tard es va desplaçar a Barcelona, on va finalitzar els seus estudis d’arquitectura el 1891.
Nomenat Professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, (Especialitats d’Hidràulica i de Resistència de materials), va desenvolupar àmpliament les seves qualitats com a arquitecte.
A més de la seva activitat professional com a arquitecte, va desenvolupar una àmplia activitat política en el camp del catalanisme.
El 1917, en morir Enric Prat de la Riba, el va substituir com a President de la Mancomunitat de Catalunya creant escoles i institucions culturals (Junta de Museos, nous museus del Parc de la Ciutadella de Barcelona, impuls de les excavacions d’Empúries), vies de comunicació i millora de l’explotació agrària a Catalunya.
Deixeble de Domènech i Montaner, se’l considera l’últim representant del Modernisme i el primer del Noucentisme (moviment artístic que va succeir al Modernisme).
Segons Alexandre Cirici i Pellicer, la seva obra es pot dividir en tres etapes ben diferenciades:
– La primera, l’època rosa (Modernisme) pren com a símbol la casa pairal aristocràtica catalana i cerca la seva inspiració en els models nòrdics. A aquesta època pertanyen la Casa Martí (1896), la Casa Macaya, la Casa Amatller i sobretot la Casa de les Punxes o Casa Terrades (1905).
– La segona època, l’època blanca (Idealisme racionalista) correspon més aviat als gustos de la nova elit burgesa, pràctica i ordenada. A aquesta època corresponen la Casa Trinxet, la Casa Muntades i la Casa Company.
– La tercera, l’època groga (Monumental) es desenvolupa durant el període de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, de la qual va ser el primer arquitecte. Aquesta època està caracteritzada pel monumentalisme, el color groc de les façanes i la imitació de l’arquitectura romana que es barregen amb el tipisme valencià i andalús, el que dóna lloc a un preciosisme barroc.
Admirador de l’arquitectura americana, projecta la Casa Pich inspirant-se en Sullivan.
A més de les activitats descrites, va desenvolupar també una enorme activitat com a historiador de l’art especialment l’art romànic sobre el qual va escriure una obra fonamental “L’arquitectura romànica a Catalunya” i nombrosos altres títols.
Des de 1942 fins la seva mort el desembre de 1956 va ser president de l’ Institut d’Estudis Catalans.
Doctor honoris causa per les universitats de: la Sorbona (1933), Barcelona (1934), Friburg (Alemanya) (1923), Harvard, Tolosa.
Membre de l’Académie des inscriptions et belles-lettres i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1931).
Membre honorari de la Societat d’Estudis Bizantins d’Atenes (1924), de la Societat Històrica d’Àlger (1931), de la Societat Central d’Arquitectura de Bèlgica, de la Societat dels Arquitectes Portuguesos de Lisboa (1904).