Espriu, Egipte i el darrer viatge romàntic
Aquest any celebrem els 100 anys del naixement de Salvador Espriu(1), l’homenot Espriu (2), aquell que va escriure:
Escolta, Sepharad : Els homes no poden ser / si no son lliures.
En temps de la segona república, va voler ser professor d’egiptologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. La guerra va frustrar el seu futur professional. Malgrat tot, la fascinació per Egipte no el va abandonar. A la seva obra literària i de poesia apareix notablement.
El 1933 va participar en el famós creuer de 48 dies, amb un nombrós grup d’universitaris, estudiants i professors (bàsicament de la Universitat de Filosofia i Lletres de Madrid, al qual s’afegiren estudiants de la Universitat de Barcelona, entre els quals Jaume Vicens Vives, Guillem Díaz-Plaja, Roser Rahola i Espona o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a més d’ell mateix), per la Mediterrània, organitzat per Fernando Giner de los Ríos, Ministre d’Instrucció Pública de la República. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l’egiptologia. Conegué els països dels quals procedien les grans mitologies clàssiques, el món bíblic i l’antic Egipte, que tanta influència havien de tenir en la seva obra.
Resumeixo a continuació una part d’un gran treball, fet per en Cinto Amat al seu quadern, sobre aquest aspecte d’en Salvador Espriu (podeu llegir-lo sencer al seu bloc: Notes d’un Viatge) :
Salvador Espriu, egiptòleg frustrat per la guerra civil, segons que va confessar a Maria Aurèlia Capmany, és potser el més gran exponent, entre nosaltres, de la contemporaneïtat de la cultura egípcia. L’estructura poètica, simbòlica, d’Espriu, arrelada a les grans preocupacions de la persona individual i de la col·lectivitat, beu de la mitologia egípcia en parts significatives de la seva obra, com bé ha demostrat J.M. Castellet (“Iniciació a la poesia de Salvador Espriu”) segons el qual les parts bàsiques del Llibre dels morts dels egipcis ( les sortides al dia i la glorificació del mort) es poden veure reflectides en el Cementiri de Sinera, el Final del Laberint i el Llibre de Sinera, i molt clarament també en les Cançons de la roda del temps, amb la seva concepció dels cicles temporals des de l’alba al tercer nocturn, navegant amb la Barca del dia, i en poemes de El caminant i el mur i Les hores.
Espriu evoca amb els seus versos el contingut, la força i la resistència espiritual d’Osiris, i manté en termes de plena actualitat els símbols del déu que reneix, que redimeix, que porta a la vida, que traça els camins de la barca solar de dia i de nit, que és objecte d’amor i de pietat, que jutja, que es fa arbre, terra i gra per ser distribuït al seu poble. Clarament evoca Isis a la recerca del germà-espòs per terres de llevant i el Judici d’Osiris (arbre, monarca i llavor) al poema “La barca osiríaca”, de Les cançons d’Ariadna:
Passos de fidel germana
per escales de llevant.
Pur i nu, a la mar calma,
endinsat en el cristall,
sotmès a cadenes clares,
mentre va naixent el sol,
espero la veu del jutge,
arbre, monarca i llavor,
que han unit pregons misteris
en un nom i en un dolor.
Per a Espriu l’arbre és també el símbol de l’home concret (“Oh, sobretot estima la sagrada / vida de l’arbre i la remor del vent / a les branques que s’alcen vers la llum”), i en arbre es convertí Osiris després de ser mort pel seu germà Seth. Amb la barca solca el déu Ra els camins del més enllà per fer-hi present la llum del dia, i amb la barca de la roda del temps arribem a la solitud, a la mort callada, al triomf de la nit (“Llum de retorn de barca:/ la solitud guanyada/ A l’or caminant del dia, / llum de retorn de barca… Però ara és la nit / i he quedat solitari / a la casa dels morts/ que només jo recordo”). No es pot tornar al naixement del dia si no es conserva l’ombra dels vells arbres, perquè enllà només hi haurà el combat del Llebrer (el déu Seth) amb el falcó (el déu Horus) :
No deixis l’ombra bona dels vells arbres,
l’ombra darrera d’un incert camí.
Enllà només hi haurà la immensa set
que espera sempre a les tombes dels déus,
el combat del Llebrer amb el Falcó
en la volta solitària de la llum.
Llengües de foc cercaran als teus ulls
l’ofrena de l’aigua per a la boca del sol.
Aleshores diràs en va: “Jo porto
el gran record de les calmes del mar.
Duren en mi la remor de la pluja
i el càntic amagat de moltes fonts”.
Inútilment cridaràs al desert
el desesper del teu dolor de cec.
Car no retorna al naixement del dia
el qui se’n va per una nit ardent”
(“Perdut en un paisatge de pelegrí Clavé” a “El caminant i el mur”, just després del poema “Llibre dels morts”)
Curiosament, acaba de sortir editat el llibre pòstum de Elías Canetti, “El libro de los muertos”, un recull de pensaments breus, aforismes, constatacions de fets i impressions personals, entorn de la mort i la manera de combatre-la. “Apunts contra la mort”, els va titular al començament del seu quadern de notes l’u de novembre de 1.983, com l’inici d’un llibre que s’havia proposat escriure feia molts anys i que mai no va concloure. Ell mateix deia que estava obsedit per guanyar la immortalitat. Aquests pensaments i aforismes, què fan sinó traduir les mateixes preocupacions, certeses, ambicions, dubtes i esperances que contenen les oracions, prescripcions i lletanies dels jeroglífics a les tombes dels faraons, transcrites del Llibre dels morts, el Llibre de les portes, el Llibre de l’Hades o les Lletanies del sol? “Desaparecer y no ser encontrado, gran tentación”, escriu Canetti. Aquest mateix propòsit perseguia la mitologia egípcia pretenent esquivar la mort i afigurant-se que podia mantenir el cos indefinidament viu i amagat al pou de la cambra funerària.
Aiguador sefardita al port d’Alexandria
Resumeixo a continuació un extracte de l’article de la revista Sapiens (número 99):
El Mediterrani en 45 dies
L’inoblidable viatge d’un grup d’estudiants durant la Segona República a bord de la nau Ciudad de Cádiz
El 15 de juny de 1933, la nau Ciudad de Cádiz, de la companyia Trasmediterránea, va salpar del port de Barcelona amb un grup de 188 universitaris d’arreu de l’Estat, entre els quals hi havia Salvador Espriu i Jaume Vicens Vives. Un viatge el d’aquests joves pels principals vestigis de les grans civilitzacions mediterrànies. La primera escala del creuer va ser a Tunis, la modernitat de la qual va sorprendre molt els joves estudiants. L’itinerari va seguir a través de Malta, Egipte, Palestina, Creta, Rodes, Turquia, Grècia, Itàlia i, finalment, Mallorca. El viatge es va allargar durant un mes i mig. Entre les principals anècdotes del periple, destaca la devoció que Salvador Espriu sentia per l’egiptologia i com va guiar els seus companys pel Museu Egipci del Caire; les opinions provincianes del capellà i d’alguns mestres que els acompanyen, i les “bogeries” que una altra de les estudiants, Isabel García Lorca, explica per carta al seu germà Federico. A més, Jaume Vicens Vives es va comprometre durant el viatge amb qui després seria la seva esposa, Roser Rahola.
El Sueño de una Generación: El crucero universitario por el Mediterráneo De 1933
Josep Maria Fullola i Pericot, Francisco Gracia Alonso
Edicions Universitat Barcelona, 2006
Format: 16 x 23
ISBN: 978-84-8338-483-1
Data d’edició: 2006
Viatge d’estudis, ambaixada cultural de la República Espanyola … el creuer universitari va ser, per a tots aquells que van tenir la fortuna de prendre part en ell, una experiència que va constituir un abans i un després en les seves vides, el descobriment d’un món, el somni d’una generació. Arqueòlegs, arabistes, poetes, historiadors, arquitectes, el més granat de tres generacions de professors i estudiants de les universitats espanyoles van prendre part en el viatge a les arrels de la cultura mediterrània i de les seves civilitzacions. . Durant 45 dies, la motonau Ciutat de Cadis recórrer les costes de la Mediterrània convertida en una universitat flotant, recalant successivament a Tunísia, Malta, Egipte, Palestina, Creta, Rodes, la Turquia asiàtica, Istanbul, Grècia, Sicília, Nàpols i Mallorca. El viatge, realitzat en el context d’una situació política i social agitada, va ser promogut pel ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Fernando dels Rius que va escometre una profunda transformació de l’ensenyament a Espanya. Durant el seu mandat es van impulsar l’Escola pública i les Missions Pedagògiques, es van crear el Teatre Universitari i la Universitat d’Estiu a Santander i es va presentar a les Corts la Llei de Bases per a la reforma universitària, l’aprovació es va frustrar per la caiguda del Govern Azaña . . Per escriure aquesta obra els autors han examinat fons inèdits d’arxius públics i privats, i s’ha entrevistat a participants en el creuer i als seus familiars, que han aportat els seus records personals i la documentació privada que conserven del viatge. Tres diaris inèdits han estat cedits per a la publicació íntegra: l’exposició racional i noucentista de Jaume Vicens Vives; l’alegria de viure de Gregorio Marañón Moya, i la prosa sentimental, delicada i aguda d’Esmeralda Gijón Zapata.
El grup d’estudiants, davant de l’esfinx de Gizeh
Entrevista a Josep Maria Fullola
Parlem amb l’autor del llibre ‘El sueño de una generación: el crucero universitario por el Mediterráneo de 1933’
D’on va sorgir el seu interès per escriure aquest llibre?
L’interès per historiar el creuer del 33 va sorgir del treball que estava fent amb l’altre autor, el Dr. Garcia, sobre la historiografia de l’arqueologia catalana. Moltes relacions d’amistat i enemistat que es van fer evidents en els decennis següents van començar en aquell viatge en creuer. I no tan sols entre catalans; també l’arqueologia espanyola s’hi reflectia. Com que ja hi estàvem posats, vam decidir historiar tot el viatge: els antecedents, l’itinerari, les implicacions polítiques… També vam fer entrevistes amb els viatgers supervivents perquè ens expliquessin el dia a dia del creuer: les activitats i conferències, anècdotes i conseqüències. I s’ho valia, perquè realment va ser una veritable aventura, per a ells… i per a nosaltres!
D’on van extreure tota la documentació? Dels estudiants? Quins van escriure els dietaris més significatius?
La primera pista va venir a través d’un treball que vam fer sobre la correspondència entre Bosch Gimpera i Pericot. Durant aquesta tasca havíem identificat una caixa de cartes i altres documents relacionats amb el creuer, que es troba dipositada en el Fons Pericot de la Biblioteca de Catalunya. Aleshores vam decidir resseguir el fil i vam contactar amb tots els supervivents directes i amb les famílies de molts dels que ja havien mort, per tal de recuperar tot tipus d’informació: cartes, escrits, fotografies, records… Les hemeroteques i algunes biblioteques i arxius personals també ens van ajudar, però bona part de la informació oficial va venir de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, on hi ha tota la paperassa ministerial relativa al creuer, que no és poca. El viatge va ser agafat com una ambaixada cultural, sota els auspicis, per tant, del govern de la República, que mobilitzà ambaixades i consolats allà on havia d’anar el creuer.
Al llibre apareixen alguns dietaris personals dels estudiants.
Sí, en el decurs de la nostra recerca vam poder localitzar els tres diaris inèdits que publiquem, cedits generosament pels hereus de Jaume Vicens Vives, Gregorio Marañón i Esmeralda Gijón. No sabem si són els més significatius, però representen tres visions ben diferents del viatge: la d’historiador i estrateg politicoeconòmic de Vicens, la del distanciament intel·lectual de Marañón, i la de joveneta impressionada, amb una escriptura rubendariniana, d’Esmeralda Gijón.
Quins criteris es van seguir per seleccionar els estudiants que van participar en el viatge?
Les propostes de viatgers procedien de les facultats implicades (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Salamanca…), que ho van notificar als seus alumnes. Lògicament els alumnes de famílies benestants van poder pagar el preu del viatge per si mateixos, però també és cert que es van concedir moltes beques per cobrir, parcialment o total, les despeses dels alumnes amb menys recursos, fins arribar a un equilibri. En el cas dels catalans, els ajuts van venir de la Generalitat i de la mateixa Universitat.
Quines diria que són les anècdotes més remarcables que van viure els estudiants?
Hi ha moltes anècdotes, des de la d’una estudiant catalana que va amenaçar de llançar-se per la borda si Salvador Espriu no la corresponia, fins a la recepció oficial preparada al port de Beirut, amb banda de música, piscolabis, representants espanyols i locals… tot esperant rebre el Ciudad de Cádiz, sense saber que s’havia decidit suprimir l’escala. Però la més cinematogràfica és, sens dubte, la que es protagonitza quan el vaixell salpa de Nàpols i els “camises negres” de Mussolini comencen a cantar el ‘Giovinezza’, himne feixista; llavors, tots els estudiants s’aboquen i comencen a cantar l’himne de Riego, himne nacional de l’època republicana. Tot plegat, el mateix que, deu anys després, Michael Curtiz immortalitzaria al Rick’s Café de Casablanca, quan la Marsellesa dels francesos lliures tapa els cants dels oficials alemanys…
El creuer de 1933 és un episodi poc conegut de la intel·lectualitat i cultura republicanes. Tot és increïblement metafòric en aquest viatge. Des de la mateixa història del vaixell, fins a les biografies dels personatges. En efecte, els vuit anys de vida del Ciutad de Cadiz van ser convulsos: botat durant la monarquia com Infanta Cristina, al 1933 va allotjar el viatge universitari, mentre Lluís Companys era ministre de Marina, i un any més tard es va convertir en vaixell presó a Barcelona. Un cop iniciada la guerra, va actuar com a transport de tropes republicanes per la fracassada expedició a Mallorca, i va acabar enfonsat en els Dardanels, torpedinat per un submarí alemany.
El Ciutad de Cadiz, com vaixell presó i el Submarí que el torpedinà en els Dardanels
Maqueta del Ciudad de Cádiz al Museu Marítim de Barcelona
(1)Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes.
(2) Els homenots per Josep Pla, son els que superen, el conformisme, la ignorància o el negativisme: Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en qualsevol activitat, d’una manera remarcable.
Per saber-ne un xic més:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castelló
http://www.anyespriu.cat/centre-salvador-espriu
http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC-0025032.xml#.UZKqY5Wc2iU
http://espriuesviu.blogspot.com.es
http://cintoamat.blogspot.com.es
http://cintoamat.blogspot.com.es/2010/04/notes-dun-viatge-egipte-1-sota-el-signe.html
http://cintoamat.blogspot.com.es/2010/04/notes-dun-viatge-egipte-2-del-poder-de.html
http://www.cintoamat.blogspot.com.es/2010/04/notes-dun-viatge-egipte-3-el-cor-i-la.html
http://cintoamat.blogspot.com.es/2010/04/notes-dun-viatge-egipte-i-4-arbre.html
Imátges: Del llibre “Crucero Universitario por el Mediterráneo. Verano de 1933” editat per Residencia de Estudiantes.
Altres dades: Arxiu biblioteca Arenys de Mar
————————-
Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble