El conjunt de peces d’origen oriental de la col·lecció Antoni Vives Escudero al Museu de Menorca: una escultura egípcia i dos alabastre.
(extracte realitzat sobre l’article sencer dels autors referenciats que podem trobar al blog del Museu de Menorca: http://www.museudemenorca.com/es/blog/leer/el-conjunt-de-peces-dorigen-oriental-de-la-colleccio-vives-escudero/1164)

Antoni Vives Escudero (1859-1925) va ser un rellevant acadèmic i col·leccionista que va viure a cavall entre els s. XIX i XX. Entre els seus interessos, destacava per sobre de tot la seva passió per la numismàtica i per la història i l’arqueologia peninsular i balear, camps que va cultivar ja des de ben jove i durant tota la seva vida.
Dins la vasta col·lecció d’objectes que va arribar a atresorar, hi destaca per la seva raresa un petit grup de peces de procedència egípcia i del Pròxim Orient en el qual es centra l’interès del present article. Aquests objectes són entre altres, un fragment d’una escultura egípcia i un parell de vasos d’alabastre.
El col·leccionisme durant el s. XIX i principis del s. XX
Degut a que Vives Escudero va ser un dels principals col·leccionistes de la seva època, és interessant centrar breument l’atenció en els factors que van propiciar l’auge del col·leccionisme decimonònic. Si ens remuntem a principis del s. XIX, es pot observar com la nova burgesia, enriquida a base del comerç, la banca i la pràctica de diferents professions de tipus lliberal, es planteja la compra d’antiguitats tenint com a principals objectius el mostrar-se davant la societat com a persones d’elevada condició social, econòmica i intel·lectual. Aquesta visió del col·leccionisme no divergeix en gaires sentits de la versió aristocràtica del mateix moviment. El col·leccionisme en aquest context doncs, no és més que l’afany d’una nova classe social, que no te avantpassats reconeguts i no procedeix de famílies d’elevat rang en l’escalafó social, de mostrar-se davant la societat com si fossin iguals en estatus que aquells que des de temps immemorials havien gaudit de certs privilegis.
Així doncs, trobem unes col·leccions que es caracteritzen per la seva enorme heterogeneïtat, tant pel que fa a la procedència geogràfica dels objectes que la composen (abastant les cultures de tot el món), com pel que fa al temps (totes les èpoques passades tenen cabuda dins aquestes col·leccions). Els valors que s’emfatitzen en aquests casos són la raresa, l’excentricitat o l’elevada qualitat en la factura de les peces, essent per exemple la bellesa de les mateixes una virtut molt més important que la seva autenticitat. D’aquesta manera es produeix una acumulació d’objectes d’allò més variats, entre els quals no és estrany trobar-hi falsificacions.
Aquesta visió decimonònica del col·leccionisme, sofrirà un canvi important cap a finals del mateix segle. En aquest moment, els canvis polítics i socials propiciaran l’aparició de persones realment interessades en el coneixement científic i la història passada de la nació. En aquest grup s’emmarquen personatges tals com l’il·lustre pintor Joaquín Sorolla, el marquès de Cerralbo, o el propi Antonio Vives Escudero. Aquest col·lectiu centrarà l’interès de les seves col·leccions en la compravenda d’objectes que responguin a les seves inquietuds acadèmiques, per la qual cosa l’afany abans primordial d’aparentar davant la societat, anirà perdent importància. Tot i així aquestes noves col·leccions en alguns casos es nodriran de les antigues, a través de l’adquisició per part d’aquesta gent de peces soltes o de conjunts sencers.

La col·lecció d’Antoni Vives Escudero
Com ja s’ha mencionat anteriorment, Vives Escudero va ser un gran col·leccionista. Ja des de petit manifestà aquest interès amb la creació d’una petita col·lecció de monedes, la qual es convertirà en la primera manifestació de la seva gran passió: la numismàtica.
Tot i així, segurament per pressions familiars o socials, va iniciar els seus estudis superiors en medicina i després en el món dels negocis. Cap de les dues disciplines però el van interessar prou, i finalment es va dedicar a la recerca, centrant-se en la numismàtica i l’art aràbic. D’aquesta forma va obtenir el títol d’arxiver, bibliotecari i arqueòleg, i va escriure nombroses obres entre les que destaquen Monedas de las dinastías arábigo-españolas i La Moneda Hispánica, la qual encara avui en dia és considerada una obra de referència.
Es va establir a Madrid on va adquirir una gran fama com a taxador i comprador de peces i obres d’art, i es va relacionar amb el grup de col·leccionistes, antiquaris, arqueòlegs i acadèmics més importants del moment. A més, va ser membre de vàries institucions tals com el Museo Arqueológico Nacional o la Real Academia de la Historia, entre d’altres.
Quant a la seva col·lecció personal, cal destacar que és una de les més interessants del període, ja que es tracta d’un recull variat que inclou evidentment monedes, però també altres tipus d’obres tals com pintures i gravats, escultures, diferents objectes arqueològics i mostres d’epigrafia que cronològicament abasten des de la Prehistòria fins a l’època moderna.
Quant a la procedència original de les peces d’origen arqueològic, s’ha de dir que s’hi troben objectes sobretot de la Península Ibèrica i les Illes Balears (destacant-se les del període púnic d’Eivissa i de la prehistòria de Menorca), però també hi ha exemplars de la cultura romana, grega, egípcia i del Pròxim Orient.
Un cop Vives Escudero va morir l’any 1925, gran part de la seva col·lecció va ser dipositada al Museo Arqueológico Nacional, i el 1946 els seus familiars van cedir al Museu de Menorca un total de 1809 peces arqueològiques i artístiques i 504 llibres, separates i manuscrits.

El fragment d’escultura egípcia
El objecte de la col·lecció al qual ens referirem té el número d’inventari V.249 i és un fragment d’una escultura de granit negre provinent de l’Antic Egipte, en el qual en època moderna s’hi va realitzar un petit orifici a la part inferior per poder-hi inserir una vareta rígida que alhora aniria encastada a una peanya, amb l’objectiu de poder ser exposat. La part de la peça que es conserva, és el cap de 9’6 cm d’altura del que en origen devia ser la figura de cos sencer d’un home indeterminat, realitzada en un estil tradicional. Evidentment no es pot saber amb exactitud l’altura total de la peça original, però tenint en compte les mesures del fragment que es conserva i fent una comparació del mateix amb altres peces similars complertes, es pot especular que l’altura total podria rondar entre els 50 i els 70 cm d’altura.
Els antics egipcis van desenvolupar un concepte de l’art molt diferent al que tenim avui en dia. L’art existia no simplement per ell mateix, sinó que la seva existència tenia una finalitat i complia una doble missió: havia de ser útil i havia de ser etern. És per això que no hem de parlar d’artistes quan ens referim a les persones que elaboraven les pintures o esculpien les estàtues, sinó que el terme correcte és artesans. Aquests artesans eren continuadors de l’obra de creació que havien iniciat els déus, i per aquest motiu es tractava d’una professió molt ben considerada. Per altra banda, s’ha de destacar també que les obres en general no eren signades, no coneixem noms propis d’artesans que elaboressin les peces, perquè aquestes eren creades en un taller i molt possiblement no era una sola persona l’encarregada de la realització complerta de l’obra, sinó que serien varis artesans els encarregats de formar part en el procés de creació.

Durant més de 3000 anys l’art egipci va conservar tot un seguit d’elements (la cohesió, el factor religiós, la pròpia geografia del país…) que van provocar que encara avui en dia, quan un ull profà en la matèria observa una obra de qualsevol dels períodes en els que es divideix la història de l’Antic Egipte, li sigui molt difícil, per no dir impossible, identificar a quina època en concret pertany. El que sí que sabrà identificar fàcilment però, és que es tracta d’una producció egípcia. Tot i així aquesta unitat en l’art, no s’ha de confondre amb monotonia, ja que dins els paràmetres establerts va existir una certa llibertat de moviments que fan que quan una obra s’observa amb atenció, es puguin veure una gran varietat de detalls.

El cas que ara ens ocupa pertany a l’estatuària de tipus privat, i en ell es pot observar com l’idealisme present en l’estatuària pública (la que representa al faraó i a la seva família), es difumina. És per aquest motiu que en escultures de tipus privat, tot i que evidentment responen als cànons abans mencionats, es poden inferir dosis més elevades de realisme i de delicadesa en la seva factura. Tant és així, que en molts casos el que se’ns presenta és un autèntic retrat del personatge en qüestió, en el qual s’hi han representat de forma fidel els seus trets característics, les faccions del seu rostre, i fins i tot certs defectes físics que aquest pogués tenir.

Totes aquestes característiques, com es veurà a continuació, són ben visibles en el fragment d’escultura egípcia de la col·lecció Vives Escudero que es conserva al Museu. Encara que en l’actualitat, degut al mal estat de conservació de la peça, no es poden apreciar amb molt de detall els trets físics de l’home representat, és molt probable que es tractés del seu retrat, com és habitual en altres exemples d’escultures del mateix tipus. Tot i així, es pot inferir que es tractava de l’efígie d’un home calb o rasurat, amb galtes prominents, de la qual s’han perdut el nas i la part més frontal de la boca, segurament per tractar-se de les parts més delicades del conjunt, tot i així encara podem observar com el rictus de la mateixa és d’un aparent somriure estàtic, fet molt freqüent en l’estatuària egípcia.

A la part posterior del cap, s’hi observa com per sota de la nuca hi arranca una mena de suport que recorreria tota la part de darrere del cos del protagonista. Aquest suport és molt característic en l’escultura presentat-iva egípcia, es tracta d’un element vertical, com una mena de pal de secció quadrangular, que com s’acaba de dir recorria tota la part posterior de l’escultura i acabaria ampliant-se en una mena de peanya també quadrangular sobre la qual hi descansarien els peus. En aparença, aquest element recorda la forma d’un obelisc, amb la part superior en forma de piramidó tallat. La seva funció principal era donar estabilitat a la figura, però en moltes ocasions servia també de suport per a l’escriptura, essent corrent la troballa d’inscripcions en jeroglífic en aquesta part de les peces, com és el cas de la nostra figura. Degut a que només conservem part de la mateixa, no podem saber gaire cosa del que deia aquesta inscripció ja que només es conserva el primer signe jeroglífic el qual, tot i que es troba molt difuminat i és difícil de distingir, representa el déu falcó Horus portant la doble corona de l’Alt i Baix Egipte. Si conservéssim la inscripció complerta, el més segur és que sortiríem de dubtes quant a la identitat del personatge en qüestió, ja que hi apareixeria el seu nom, el qual podria anar acompanyat del seu càrrec o de la professió que va exercir en vida, però malauradament aquesta valuosa informació s’ha perdut.

Tot i així, encara preserva certes característiques que fan considerar seriosament la possibilitat de què ens trobem davant la representació d’un home pertanyent a l’elit. Una de les raons principals que ens porta a fer aquesta afirmació, és que a l’Antic Egipte no qualsevol persona estava en disposició, per manca de recursos econòmics, de poder encarregar la fabricació d’una escultura de cap tipus, i molt menys del tipus que ens concerneix, és a dir, una escultura funerària privada, personal i presentat-iva. Un autèntic retrat.

Un altre dels trets que ens dóna un àpex d’informació sobre l’home representat, és el fet que es tracti d’un home sense cabells. Si ens fixem en aquest detall, podem inferir dues coses: o que es tractava d’un sacerdot, o que es tractava d’un membre de la cort o un alt funcionari. La primera possibilitat es basa en les evidències que tenim sobre els rituals concernents a la pràctica del sacerdoci durant l’Antic Egipte els quals implicaven l’afaitat total del cos, tal i com ens indica Heròdot en el següent fragment (Històries, II, 37, 3):

οἱ δὲ ἱρέες ξυρῶνται πᾶν τὸ σῶμα διὰ τρίτης ἡμέρης, ἵνα μήτε φθεὶρ μήτε ἄλλο μυσαρὸν μηδὲν ἐγγίνηταί σφι θεραπεύουσι τοὺς θεούς.
“Els sacerdots s’afaiten tot el cos cada tres dies, perquè mentre veneren els déus no hi hagi en ells cap poll ni cap altra cosa fastigosa”

A més, s’han conservat peces senceres d’aquest tipus d’escultures, molt similars a la peça de Vives Escudero, que representen sense cap mena de dubte un sacerdot. Tal és el cas per exemple de la figura del sacerdot Harnefer, que va viure durant el s. IV aC, és a dir en el període Ptolemaic, i que es conserva actualment al Metropolitan Museum de Nova York. Es tracta d’una representació de 59 cm d’altura del que va ser el Gran Profeta del déu Amón a Karnak, el temple més important d’Egipte en aquell moment, i lloc on es va trobar aquesta peça. És una mostra més de la pervivència en el temps dels cànons de l’art egipci que s’han mencionat anteriorment, ja que es tracta d’una figura que representa l’home dempeus, en postura rígida, braços estirats a banda i banda del cos, punys tancats i la cama esquerra es troba més avançada que la dreta, per donar sensació de moviment. Al tractar-se d’un sacerdot, porta el cap completament rasurat i un tipus de vestimenta típica dels mateixos, tot i que no exclusiva, el faldellí curt.
La segona possibilitat és molt més etèria, ja que podríem trobar-nos davant un home que simplement era calb i que pertanyia a les més elevades classes socials de la piràmide social egípcia, però sense poder especificar gaire més. Així doncs, podria tractar-se per exemple d’un governador de província o d’un dignatari de la cort, ja que es conserven gran quantitat d’estàtues del mateix tipus que representen aquestes personalitats a diferents museus arreu del món.
Per exemplificar aquesta segona opció fent referència a alguna peça similar que es conservi sencera, tal i com s’ha fet amb el cas anterior, es pot fer menció a la peça conservada al Kunsthistorisches Museum de Viena que representa al visir de la XIII dinastia de l’Imperi Mitjà, anomenat Sobekemsaf. Ens ha semblat interessant triar aquest exemple en concret perquè, tot i la seva altura de 150 cm, una mica més del que devia mesurar l’exemplar del Museu de Menorca, si només en conservéssim el cap, seria extremadament similar a la nostra figura, tant pel material escollit per la seva realització, el granit negre, com per la forma com s’hi han representat els seus trets facials, o fins i tot pel tipus de suport posterior que arranca sota la nuca, amb el piramidó truncat. En aquest cas, el que se’ns presenta és la imatge d’un visir, un integrant de l’elit, el qual es representa amb totes les seves característiques físiques, sense obviar la seva prominent panxa i el cap pelat, possiblement perquè era calb.
Finalment no podem acabar sense fer una menció especial a una tercera possibilitat encara molt més imprecisa, ja que durant la redacció del present treball no s’han pogut trobar paral·lels concrets que exemplifiquin l’ús de l’element que descriurem a continuació.
El fragment de cap de l’escultura a la seva part superior, presenta un forat molt ben realitzat i acabat, completament circular, de poc més d’un centímetre de diàmetre i d’uns pocs centímetres de profunditat que molt probablement és original. Aquest orifici fa pensar que segurament seria el lloc on s’hi encastaria alguna mena d’emblema, probablement de fusta a jutjar per les restes d’aquest material que sembla que s’hi conserven a la part final del mateix. Poc més es pot dir sobre aquest aplic, ja que com hem mencionat no s’ha pogut establir cap tipus d’analogia entre la peça objecte del nostre estudi i cap altra sobre les quals hem investigat.
A mode de conclusió, s’han de mencionar varis aspectes. Com s’ha dit des del principi, el fet de tractar-se només d’un fragment d’una peça que en origen era una escultura de cos sencer, ha dificultat el procés tant d’identificació del personatge representat com de l’establiment d’una cronologia específica. Com s’ha vist, l’escultura egípcia de tipus privat té moltes possibilitats, i per això hi ha molts exemples de diversa índole que es poden trobar fàcilment a qualsevol col·lecció de peces egípcies i que s’assemblen de forma molt precisa al fragment que s’ha estudiat. A més, també ha estat impossible, degut a les pròpies característiques generals de l’art egipci, poder establir amb una certa precisió la cronologia concreta a la qual pertany la peça. S’han pogut trobar paral·lels produïts durant qualsevol període de la llarga història de l’Antic Egipte, i el fet una altra vegada de que no es conservi més que el cap, en un estat de conservació no gaire bo, no ha estat de gran ajuda en aquest sentit.
No voldríem terminar aquest escrit però sense mencionar el fet de que es tracta d’una de les poques peces d’origen egipci que es troba a la col·lecció del Museu de Menorca, tot i que no és l’única.
Vista posterior de la figura on s’hi pot observar el suport en forma d’obelisc truncat que neix sota la nuca del representat. A la dreta s’ha remarcat en vermell el jeroglífic que es conserva inscrit sobre aquest element, que representa el déu falcó Horus portant la doble corona de l’Alt i Baix Egipte.

Vista superior de la peça on s’hi pot observar l’orifici, la funció del qual no s’ha pogut determinar.

 Els dos alabastre
Per acabar de completar l’estudi del conjunt de peces d’origen oriental que formen part de la col·lecció d’Antoni Vives Escudero del Museu de Menorca, s’analitzaran breument dos objectes d’ús més quotidià que també provenen de l’Antiguitat: els alabastre.
Els alabastre són uns recipients de mida petita que van aparèixer a Egipte durant el s.XI aC. Es van utilitzar durant un llarg període de temps, ja que es te constància del seu ús no només al país dels faraons, sinó també al Pròxim Orient, a Xipre i a Grècia. Es tracta d’uns vasets realitzats en alabastre (d’aquí el nom), també conegut com a calcita, una pedra fàcil de treballar que al ser esculpida pot arribar a ser molt fina i translúcida. Aquest material s’utilitzava en la producció no tan sols d’alabastre, sinó també d’altres tipus de vasos, bols o fins i tot amulets. El seu color no sol ser uniforme, i varia del blanc als tons grocs, marrons o ocres, presentant en moltes ocasions vetes dins aquesta gama de colors.
La funció dels alabastre era servir de contenidor per a perfums, olis o ungüents, i la seva forma, tot i que com es veurà pot ser variada, en general és la d’un vas estret i allargat amb boca rodona i base convexa, més ampla que la boca, similar a una àmfora en miniatura.
El primer alabastró al que es farà referència (núm. Inventari: V.230), es conserva sencer i es tracta d’una peça de 22 cm d’alçada i una amplada màxima d’uns 6,7 cm. És un recipient amb base plana, tot i que amb poca estabilitat, sense vora diferenciada, i amb la boca circular. Presenta dues petites protuberàncies, una a cada banda de l’alabastró, amb forma d’orella sense foradar. Al voltant d’aquestes, en ambdós casos i de forma incisa, s’hi pot observar una decoració en forma de trapezi, que devia complir una funció ornamental. Quant a les parets, les quals són prou fines per deixar-hi passar una mica de llum, essent doncs un objecte bastant translúcid, es potdestacarque s’hi observen clarament les diferents vetes ondulades típiques de l’alabastre.
L’altre alabastró de la col·lecció (núm. Inventari V.197) no es troba tan ben conservat, ja que es tracta de varis fragments del que seria una peça sencera la qual en un moment indeterminat, possiblement pel propi Vives Escudero, es va restaurar, però sense completar els espais dels fragments que falten. Tot i així es conserva el perfil complert, i per tant es pot saber com era la peça. En total mesura 13,1 cm d’alçada i té una amplada màxima de 3,9 cm, i presenta el cos estret i allargat, la base còncava i arrodonida, un coll diferenciat més estret i finalment una vora sortint amb llavi pla. Igual que en el cas anterior, aquest alabastró tindria dues petites protuberàncies en forma d’orella a banda i banda, de les quals només se’n conserva una.
Tot i no ser exactament iguals, els dos alabastre complien la mateixa funció, i tant la forma del cos de la peça com la del llavi, responien a criteris totalment pràctics, ja que afavorien l’aplicació del producte que contenia d’una forma molt senzilla: només tombant una mica el vaset, aquest deixava sortir una petita quantitat de líquid en forma de gotes. Concretament l’alabastró amb el llavi pla i ample a més, permetia l’aplicació d’olis sobre la pell d’una forma molt més còmode.

Detall de l’alabastró V.230

Detall de l’alabastró V. 230
Detall de l’alabastró V. 230

Alabastró V.197

AUTORS
Irene Riudavets González. Arqueòloga, Llicenciada en Història per la UB i Màster Interuniversitari en Historia y Ciencias de la Antigüedad (UAM-UCM)
Bartomeu Obrador Cursach. Filòleg, Llicenciat en Filologia Clàssica per la USAL i Màster en Cultures i Llengües de l’Antiguitat (UB)

BIBLIOGRAFIA
JIMÉNEZ-BLANCO, M.A.: El coleccionismo de arte en España. Una aproximación desde su historia y su contexto, a Cuadernos de Arte y Mecenazgo, Vol. 2, ed. Fundación Arte y Mecenazgo, Barcelona, 2013.
GRAYSON, K.:The Royal Inscriptions of Mesopotamia Assyrian Periods 3, Assyrian Rulers of the Early First Millennium BC II (858-745 BC), Toronto – Buffalo – London, 1996.
MANNICHE, L.: El arte egipcio, Alianza Editorial, Madrid, 1997.
MEDEROS MARTÍN, A.: “Antonio Vives y Escudero, coleccionista, arqueólogo y primer catedrático de numismática de la Universidad de Madrid” a C. Ferrando i B. Costa (ed.): In amicitia, miscel·lània d’estudis en homenatge a Jordi H. Fernández. Govern de lesIlles Balears, Eivissa, 2014, pp. 417-431.
MORA, G.: “Arqueología y coleccionismo en la España de finales del siglo XIX y principios del XX” a Recio Martín R. (ed.): Museos y Antigüedades. El coleccionismo europeo a finales del s. XIX. Actas del Encuentro Internacional Museo Cerralbo, 26 de septiembre de 2013. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Madrid, 2015, pp. 8-28.
PADRÓ, J.: Historia del Egipto faraónico, Alianza Editorial, Madrid, 2006.
WILKINSON, R. H.: Magia y símbolo en el arte egipcio, Alianza Editorial, Madrid 2003

Categories: GeneralPeces

Entrades relacionades

General

El petit Bes de Burriac al Maresme

El petit Bes de Burriac al Maresme Aquest petit fragment de testa d’una terracota representant una divinitat es feta a motlle, representant el déu Bes. Podem apreciar clarament els seus trets fisonòmics, amb els arcs Llegiu més…

General

Els uixebtis desapareguts de la col·lecció González Martí

Els uixebtis desapareguts de la col·lecció González Martí El Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries “González Martí” a València, posseïa al seu fons dos uixebtis adquirits el 1937 per M.Gonzáles Martí, anima del Llegiu més…

General

El tresor de Sennedjem dut per en Eduard Toda al Garraf

El tresor de Sennedjem dut per en Eduard Toda al Garraf La col·lecció egípcia del Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú, és la primera que es va formar a Catalunya i fou donada Llegiu més…