“Bust Dattari”. Bust masculí d’un personatge, possiblement assegut, amb la mà esquerra sobre el pit. Quarsita. Regne Mitjà, dinastia XIII (1793-1640 aC).
Del nazi a la ballarina: ‘Passió per l’Egipte faraònic’ al Museu Egipci
Què tenia en comú un general nazi que va assegurar que la victòria final de Hitler ja havia estat pronosticada per Nostradamus amb una ballarina americana? O una fabricant de cotilles i el darrer pirata de la Mediterrània? O un mag nord-americà i un esportista holandès que va guanyar la regata més dura del món? O un ultra reaccionari president del Comitè Olímpic Internacional amb un encantador de serps suec que va aprendre taxidèrmia a Barcelona? Tots estaven units per la seva obsessió pel col·leccionisme d’objectes egipcis. L’Antic Egipte exerceix una gran fascinació sobre molta gent. L’expedició de Napoleó a Egipte va ser un fracàs espectacular a nivell militar, però va activar l’interès dels europeus pels faraons i la seva realitat. Des d’aleshores, l’egiptomania no ha fet més que créixer i milers de col·leccionistes s’han interessats en obtenir les més preuades peces d’aquella vella cultura. Ara, el Museu Egipci de Barcelona, fundat pel en Jordi Clos, analitza els col·leccionistes que havien tingut anteriorment les peces del seu fons en l’exposició Passió per l’Egipte faraònic. 200 anys de col·leccionisme al Museu Egipci de Barcelona, que estarà oberta fins el 31 de desembre de 2018 i que ha estat comissariada per l’egiptòleg Luis M. Gonzálvez.
El matrimoni Libbey, fundadors del Toledo Museum of Art of Ohio, a Egipte (1906).
La història d’unes peces
Cada cop més la museologia no es preocupa només de l’exposició de peces i de la seva contextualització científica, sinó també de l’anàlisi de la seva pròpia història: com van ser adquirides, per quines mans han passat, on s’han exposat, què ha significat la seva exposició… A vegades aquests exercicis obtenen resultats espectaculars. També la Fundació Clos ha volgut explorar els recorreguts històrics de les seves peces. D’algunes ha estat molt fàcil: diuen que el nefròleg Emilio Rotellar, gran amant de l’egiptologia, quan anava als actes del Museu Egipci, hi apareixia amb un gran anell d’or, que havia pertanyut a Sa-Neith, sacerdot d’Horus, al segle VI aC. Quan va morir els seus fills van vendre la seva col·lecció a la Fundació Arqueològica Clos, i ara l’anell és a l’exposició. En d’altres casos va caldre revisar els arxius del Museu, consultar catàlegs de subhastes, resseguir biografies i preguntar als experts per a reconstruir les històries, sovint incompletes, dels objectes del Museu.
Natacha Rambova i el seu marit, icona del cinema mut, Rodolfo Valentino (1923).
Relacions perilloses
Aquesta exposició mostra com el Museu Egipci es connecta amb Rodolfo Valentino, amb la família de Churchill, amb Terenci Moix… Una de les històries més apassionants que es presenten és la de Natacha Rambova, una rica pubilla de Salt Lake City que després d’estudiar a Anglaterra va començar a fer de ballaria i a treballar al cinema i que va acabar per casar-se amb Rodolfo Valentino (tan sols estarien 4 anys casats). Després de la seva separació es va dedicar als estudis teosòfics. El 1935 va anar a Egipte, va coincidir amb el Howard Carter i va començar a dedicar-se a l’egiptologia. És un cas destacat dins el sector, perquè no només va col·leccionar peces, sinó que es va dedicar a traduir inscripcions egípcies, amb un cert èxit. Una de les peces de Rambova que va comprar la Fundació Clos va ser usada en una ocasió per Terenci Moix per fer una presentació d’un llibre vestit d’egipci. A l’inversa que Rambova, Valerie Susan Langdom era d’origen modest, i sembla ser que havia estat actriu (tot i que alguns afirmaven que més aviat havia fet de prostituta). Va casar-se amb el milionari cerveser Sir Henry Meux i es va dedicar a una vida de luxes i plaers. Però tenia vocació per l’egiptologia i va col·leccionar 1.700 objectes; un d’ells, un anell, va ser adquirit pel Museu Egipci de Barcelona.
Terenci Moix, caracteritzat com a faraó, lluint el pectoral del Museu Egipci de Barcelona en una imatge promocional per a la que seria la darrera de les seves novel·les, El arpista ciego (2002). (Fotografia de Faustí Lluciá).
Abominables amants de l’art
El general Thomas Fraser va servir a l’exèrcit colonial anglès: va participar a la guerra dels bòers, en la que els britànics van actuar amb gran contundència contra els civils, i també va participar en l’expedició contra els rebels mahdistes a Jartum (una campanya de gran brutalitat). De la seva estada a Egipte se’n va endur, entre d’altres coses, un contenidor d’ungüents del segle XII aC, que ara podem veure a l’exposició. El baró Hans Wolfang Herwarth won Bittenfeld també era militar, en el seu cas de l’Alemanya nazi, però no es va destacar tant per la seva participació en batalles com per la seva col·laboració amb el Ministeri de Propaganda de Goebbels. En un dels seus llibres explicava que la victòria de Hitler en la guerra era inevitable, perquè ja havia estat pronosticada per Nostradamus. A l’exposició es veu una figura d’un escarbat alat que havia estat seu. Una espectacular escultura d’Horus que es mostra a l’exposició havia estat comprada per Avery Brundage, president del Comitè Olímpic Internacional. El 1936 va defensar la participació nord-americana als Jocs de Berlín, i es va guanyar fama de filonazi. El 1968 es va oposar a que la Sud-Àfrica de l’apartheid fos boicotejada en els Jocs de Mèxic, va perseguir als atletes negres que havien protestat contra el racisme i va minimitzar la matança d’estudiants de la Plaça de les Tres Cultures. Quan va haver-hi la matança d’atletes israelians a Munich, el 1972, ell, com a cap del COI, es va negar a suspendre els Jocs. Va ser un gran amic del seu successor, Juan Antonio Samaranch. A l’exposició també hi troben una estàtua d’una divinitat egípcia que combina les funcions d’Osiris, Ptah i Sokar. Era propietat de Joan March, contrabandista i principal suport econòmic del cop d’Estat de Franco el 1936.
Lady Meux en un quadre de James Abbot Mc Neill Whistler, 1881. Frick Collection, Nova York. I el seu anell amb la imatge del déu Bes, protector dels nens i dels éssers humans. Cornalina. Regne Nou (1550-1070 aC).
Peces amb recorreguts sinuosos
De la majoria de les peces que es presenten no se’n té un historial molt complet i hi ha importants buits en la seva història. Una de les més ben documentades és la peça que s’usa en el cartell de l’exposició, l’anomenat bust Dattari. Sabem que havia estat propietat del col·leccionista i revenedor Giovanni Dattari, qui havia viscut al Caire a finals del segle XIX. El 1912 es va subhastar a París. El 1921 va ser venut per Jacob Hirsch, però no sabem si és que l’havia comprat a París el 1912, o si havia aparegut com a compensació de guerra alemanya. Més tard el bust va passar per les mans d’un empresari de Dallas interessat en l’Antic Egipte, Alan M. May.
Representació de la deessa Neftis. Fusta. Baixa Època (715-332 aC). Col·lecció Magic Tom.
Grans peces
La clau d’aquesta exposició no és la grandiositat de les peces. I, a desgrat de tot, entre els objectes que es presenten n’hi ha de molt bells i originals. Des d’unes xancletes de fusta molt ben conservades, fins a una impressionant representació de la gata Bastet que havia estat propietat del general Pitt-Rivers, un dels promotors de l’arqueologia científica. Trobem també un bell taüt de fusta, que probablement havia estat destinat a un nen. I objectes que no solen estar presents a les exposicions sobre Egipte, com una magnífica destral de combat del Regne Mitjà procedent del col·leccionista Daniel Marie Fouquet. D’entre les peces més clàssiques es podria destacar, també, l’estàtua d’Horus de la XXVI dinastia, que havia estat propietat del regatista Conny van Rietschoten. Ara bé, Jordi Clos confessa que una de les peces que més estima és una de les primeres peces que va adquirir, una petita estatueta d’una portadora d’ofrenes, que havia estat propietat de Joseph Klein, un jueu polonès que va poder escapar de la Shoah.
Un quart de segle
Aquesta exposició s’emmarca en la commemoració del 25 aniversari de la Fundació Arqueològica Clos i vol ser “un homenatge a la pròpia col·lecció”. Jordi Clos, president de la Fundació ha fet una valoració molt positiva dels 25 anys de trajectòria: s’ha sumat 800 peces a les que hi havia a l’inici, i ja se’n comptabilizen 1.200. S’han finançat 17 expedicions a Egipte i al Sudan. Més de 5.000.000 de persones han passat pel Museu Egipci de Barcelona. S’ha obert un Campus Arqueològic a Palau-Solità i Plegamans, amb 8 repliques de jaciments de l’Antic Egipte… Però d’allò que se’n sent més satisfet el seu president, Jordi Clos, és d’haver aconseguit que tot de nens i de joves hagin aconseguit aficionar-se a l’egiptologia a través del Museu i del seu Club Junior. I tot això, sense aportacions públiques: “El Museu no ha rebut cap subvenció, ni del govern de Catalunya, ni de l’espanyol ni de l’Ajuntament”, presumeix Jordi Clos, qui explica que el 80% dels recursos del pressupost sorgeixen de les seves pròpies activitats, i només el 20% del mecenatge i del patrocini.
La baula que falta
Aquesta és, sens dubte, una exposició treballada. La feina de Luis M. Gonzálvez a l’hora de documentar els antics propietaris és molt reveladora i obre portes a connexions sorprenents. Ara bé, la disparitat dels personatges individuals acaba ocultant la història de l’egiptomania. No és casualitat que tots aquests personatges es dediquessin a la mateixa època a recollir objectes a Egipte i a endur-se’ls a l’exterior (o simplement, a comprar-los en subhastes). Si per una banda hi havia la molt lloable curiositat intel·lectual, per l’altra, òbviament, hi havia una situació internacional que va afavorir el saqueig patrimonial egipci. No van ser els egipcis els que van buidar les tombes dels Plantagenet, i no van ser els generals egipcis els que van menar guerres contra els anglesos i escocesos i es van endur estatuetes antigues com a souvenirs de les seves conquestes. Caldria recordar com el domini colonial i econòmic d’Occident va permetre la rapinya massiva dels béns arqueològics, a Egipte i a bona part del món. Però potser, per a això no n’hi hauria prou amb un panell. Caldria tota una exposició. O més.
Part superior de la coberta del taüt d’un home. Pedra calcària pintada. Dinastia XXVI (664-525 aC). Procedent del Toledo Museum.
Amb temps, i amb ulleres
Passió per l’Egipte faraònic mereix temps i atenció. No és una exposició fàcil, amb moltes peces vistoses… Tot i que, de fet, té peces precioses. Però allò més important és llegir les cartel·les, observar les fotografies dels donants, creuar les històries… És doncs, una mostra per visitar amb calma… És una d’aquestes exposicions que obre nous fils, que permetrien noves investigacions. Alguns d’aquests personatges, com l’encantador de serps Max Willborg, mereixerien que se’n parlés molt més. En realitat, aquesta exposició val molt la pena, perquè ens parla tant d’Egipte com de la nostra societat i del seu sa instint de curiositat intel·lectual, però també del seu insaciable desig d’acaparar.
Article d’en Gustau Nerín a ElNational.cat
