Des de l’Empordà a Egipte, des de Boadella a Damiata, una historia de corsaris.
A Bernat I de Vilamarí, senyor de Boadella i les Escaules (1403-1463) li fora concedida patent de cors i l’encàrrec de comandar una expedició naval i militar a la Mediterrània oriental.
Va ser Alfons el Magnànim, V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, Comte i rei IV de Barcelona, qui l’hi mana atacar tota nau veneciana, genovesa, egípcia i otomana.
En aquell temps el màxim enemic de la cristiandat era Mehmed II anomenat al-Fatih (el conqueridor), soldà o sultà de l’Imperi Otomà.
Des del punt de vista militar, els atacs a les costes d’Egipte es devien al fet que el Soldanat mameluc d’Egipte era aliat de Mehmed II. En un d’aquests enfrontaments, a Damiata el 1451, les hosts de Vilamarí varen aconseguir una important victòria, internant-se en el delta del Nil i cremant les naus mameluques ancorades a Damiata, fet que va forçar el Soldà a signar un tractat, en una negociació posterior amb Galip Ripoll, favorit català del soldà egipci, amb la que es permetia la lliure navegació dels catalans i aragonesos per les costes d’Egipte i tot el seu Delta.
En Bernat mori el 1463 a Itàlia, aquest noble i militar català arriba a almirall de l’Armada reial del rei d’Aragó, fen certa la dita: No hi havia vaixell que gosses navegar per la Mediterrània sense dur les quatre barres.
Fonts:
Nicolau d’Olwer, Lluís. L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental. Edicions Proa. Barcelona, 1974.
